Aquest no és un llibre per a tots i per a ningú com sí ho era i és l'Així parlà Zaratustra del gran Nietzsche, perquè, tot i que no és tancat a ningú, pocs seran els que hi accediran per interès, així el "tots" queda restringit, encara que el ningú no serà tal, perquè com a mínim serà per a mi mateix.

No tractaré de lògica, de la raó, de la intuició, dels sentiments, de les passions, de la religió ni de rès en concret, sinó de tot barrejat, de la Vida, unió de tot això, potser no a parts iguals ni amb una visió totalment objectiva ni plenament subjectiva, però sí des d'un punt de vista i de partença bàsicament personal acompanyat per influències de lectures i de personatges, i tot això enmarcat en un context místico-mitològic sorgida entre una barreja de la mitología escandinàvica i de la filosofía-mística taoísta; potser ja som al punt on els no ambientats dins del món filosòfic ja s'han perdut o han deixat de llegir, i és que és molt difícil seguir-me a mí, per això he confiat en la intuició i he creat gran part d'aquest llibre, si com a tal es pot considerar, en forma d'aforismes, d'ensenyances més o menys curtes que deixin entreveure el que vull dir deixant un espai lliure per a que cadascú l'ompli amb el que ell sap, pensa o sent.

A part dels aforismes, s'observarà que les frases tenen tendència a ser llargues, pesades i inintel.ligibles (no em pensava que la filosofia m'hagués afectat tant com per escriure paraules d'aquest tipus sense pressió de cap professor o avaluació), i és que això no és un escrit per a gent normal, per a gent adaptada totalment a la forma de viure i de pensar occidentalista, racional, però tampoc intento ser radical a la banda oposada, com va dir un tal Johnson: "Es pot prendre per a companya a la Fantasia, però cal tenir com a guia a la Raó ", perquè és possible que es perdi entre aquestes línies o les que segueixen, com ha fet la majoria dels que han llegit algun dels meus escrits llargs siguin de la naturalesa que siguin, si no es perden és perquè no ho intenten comprendre, perquè per a mí és això el que els perd, que volen racionalitzar frase per frase, paraula per paraula, i comprendre part per part i a l'estil cartesià, unir totes les parts en què han dividit allò aprehès i fer una comprensió global composta de petites parts, i això precisament és el que no podran fer amb mí, si volen una comprensió de l'escrit hauran de deixar volar la ment, no tan sols la imaginació, sinó el conjunt de l'entendiment a través de la intuïció per a aprehendre una concepció global i unitària de l'expresat, ja que vaig donant voltes sobre un o més eixos amb el que per captar el dit, el lector no s'ha de sotmetre als meus paradigmes lògics concrets tal i com succeeix amb la majoria d'autors, sinó que des de diferents punts de vista es pot arribar a un resultat semblant, doncs no crec que ningú que llegeixi això pugui dir que no té rès a veure amb el personatge que descriuré a continuació, ni que mai ha somiat en posseïr alguna de les seves qualitats, cosa que fa que sigui una visió sempre subjectiva i mai igual del que al nostre costat i al mateix ritme, es llegeix això mateix.

El personatge que he citat abans és un ésser superior als demés, en el que respecta al nivell psicològic, però aquest cop no es tracta ni d'un bruixot, ni d'un sacerdot, ni d'un sant, ni d'un home que fa cas al destí que li ha fixat déu, ni del que s'hi rebela, ni del Superhome i encara menys de l'Únic, sinó, senzilla i complexament alhora, del meu Nightowner, no un ésser de raó o de poder sobre els altres, sinó aquell ésser perdut que varen creure retrobar els romàntics i que la societat posterior va desmitificar i oblidar, aquell ésser ple de sentiments i poderós respecte a sí mateix, però que alhora sapo que hi ha una raó que el guiarà per a no perdre's dins del món dels sentiments.

A més d'aquesta descripció els aforismes venen a donar una direcció ideal per a la vida segons la meva opinió totalment subjectiva, els temes, però, estan molt interrelacionats entre sí i serà molt difícil de destriar-los en capítols diferents seguint aquests temes, però més o menys intentaré establir un cert ordre anant d'una cosa a la següent sense barrejar idees i/o conceptes.

Hail a qui hagi arribat fins aquí perquè o no ha entès de què va tot això i segueix a veure si ho aconsegueix, o li interessa de veritat el tema, així, aclamo a tot aquell que llegeixi això i que pretnegui seguir, perquè com va dir Benito Pérez Galdós: "espanta pensar que potser les admiracions més sinceres que tenim són les de les persones que no ens han comprès", i desitjo que el lector es summergeixi dins la meva mística i mitologia per a poder intuir d'una forma més enriquidora interiorment el que vull intentar exposar, per això crec que el primer que he de fer després d'aquesta petita introducció és fer una exposició dels meus símbols i mites.

Abans de fer un llistat dels déus escandinaus i els mites xinesos que uso a més dels propis, prefereixo començar pel símbol més representatiu per a mí i d'aquést fer-ne brollar tots els de- més a mida que calgui la seva descripció i situació en el context de la meva ment, aquést símbol és la NIT, temps després d'elaborar primitivament aquesta teoria que ara espero exposar més madura i correctament, buscant informació de la vestimenta de les walkiries (deeses menors, dones guerreres que baixaven des d'Asgard, morada dels vans i dels asos, déus "bons", a cercar els cossos dels vikings -que significa "guerrer"- morts en combat heroicament per a dur-los al Valhalla on se'ls tractava com al que havien estat) que vaig descobrir que en aquesta preciada per mí mitologia escandinava es creia que els déus havien existit des de sempre, si més no no els interessava el seu orígen, sí però, el del món i del Cosmos, que no són sinó, fills de la Nit, així com el Sol, i per tant, el Día, fruits de la seva unió amb diferents personatges d'aquesta mitologia. Tota aquesta explicació pot semblar inútil, però per a mí i la meva explicació no ho és, ja que coincideix la meva filosofia amb la mitologia normanda (que no significa rès més que "del nord") en la importància de la nit sobre el dia. Aquesta importància recau en diverses "qualitats" de la nit, la nit que es presenta sota la forma d'una gran pantera negra, que ens recorda que ens vigila constantment, a cops enrabiada, a cops espectant, a cops astorada del que veu, obrint un dels seus dos grans ulls que en la cultura general anomenem "lluna", però que manté l'altre ull tancat connotant tranquilitat, està mig adormida, de nit el temps passa més lentament, el rellotge perd part de la seva importància que manté durant el dia, i en comptes del canell de la mà dreta mirem el reflex de la llum sobre el pelatge negre de la pantera que forma el que anomenem "estels", quan la nit es fa i l'ull de la pantera il.lumina el món que tenim com a real, aquést es transforma esdevenint un món sense límits que es puguin percebre, les distincions seran bones només dins d'un mateix, cadascú serà el que vulgui mentre cregui que ho pot ser i el més important de tot, cregui en ell mateix, en paraules d'Emerson: "La confiança en un mateix és el primer secret de l'èxit", mentre que en el món diürn governat per la raó un només és el que el deixen ser els demés, i les aspiracions resten reprimides, extingides dins quelcom anomenat "esperança" que també es pot arribar a reprimir tot i que molta gent pensi que és el darrer que podem perdre, és fals, es pot veure reduïda a la ment humana com al "somni", on la força interior que creia que allò mantingut amb l'esperança podria esdevenir realitat desapareix i en resta tan sols el seu record.
 

"si ets un racionalista cada nit se t'obren

les portes de la vida, i tú et fiques al llit

esperant que es tornin a tencar amb la

sortida del sol."
 

No tinc als mussols com a representants de la mínima raó que resta i ha de restar durant la nit, prefereixo als dos corbs de Wotan, Hugin (coneixement) i Munin (memòria), corbs que porten informació a Wotan, el déu principal, pare dels Asos i creador de tot, entre d'altres representa el coneixement i la saviduria, va donar un ull i va morir per ressussitar posteriorment a canvi d'aquests atributs, es diu que l'ull que li resta brilla tant com el sol, i es pot arribar a confondre, aquest ull és per a mí el símbol diürn, de la racionalitat, que tampoc és total durant el dia, ja que hi trobem les àligues com planegen i ens recorden que sota l'ull de Wotan segueixen existint, tot i que ho fan reprimits, els sentiments, perquè l'àliga representa la duresa de la vida, la bellesa i l'orgull segons creuen els tibetans, doncs una àliga no es domestica, es pren com a companya evitant sempre de mirar-la frontalment, seria un insult per al seu orgull de deesa celestial, a més, els tibetans també creuen que és l'únic animal que pot mirar al sol directament sense cremar-se els ulls.

Així, ni la nit és purament irracional, ni el día mata totalment als sentiments, però sí que hi ha un predomini de l'un sobre l'altra, i la societat occidental està avessada a viure de dia, i no volen sentir a dir que hi ha hagut algun intent per probar d'invertir-ho.

L'ull de la pantera desperta l'instint humà, la part animal, irracional i instintiva que s'amaga dins nostre, l'ull de Wotan els fa amagar, per això de dia no es poden mostrar plenament els sentiments, mentre de nit la pantera cuida de que la racionalitat no superi l'instint i que aquest faci el seu camí, quan sinó pots disfrutar del teu cos, de la teva ment i de les sensacions que els envolten a tots dos? quan pots estimar sense que els demés et mirin malament? i quan és que pots cridar i sentir que no et responen?

"Tal com durant el dia no és totalment clar, sinó que

hi ha ombres i la nit no és totalment fosca perquè hi ha

reflexes de llum, davant l'ull de Wotan hi planeja l'àliga

i els corbs es creuen davant la vigilància de la pantera".

A la mitología africana hi trobem que la lluna és també un ull, aquést però pertany a un déu, el més poderós, n'hi ha un altre de menys poderós que va crear l'home, i s'explica que el seu poder no era prou com per a donar-li vida a la seva creació, i va haver de demanar l'ajud de l'altre déu, li va donar a canvi d'endur-se per a ell cada nit les ànimes que creu convenients per al pagament, així vigila amb el seu únic ull cada nit a tot aquell que encara posseeix una part del seu poder, la vida...

"la nit és la solitud d'un mateix amb els seus propis sentiments"

La pantera, però, vigila, cosa que ens recorda que hi ha una racionalitat que ha imposat normes que mínimament s'han de seguir si no ens volem perdre dins nosaltres mateixos:

"viu esclau de la llibertat de la nit i llibera't

de l'esclavatge del dia",

"la nit no és contrària al dia, n'és oposada, composen

un cercle dividit en dues parts, dins cada una de les

quals resta part de l'altra",
 

"Tal i com sota la vigilància de Wotan l'àliga

pot ferir al cigne, sota la visió de la pantera els corbs

poden atacar l'àliga adormida, i cal vetllar per a què això

no passi, però si només en pots salvar a un, pensa-t'ho bé,

amb el primer t'integraràs a la societat, amb la segona,

t'en marginaràs",

"Salvis qui salvis, no matis a l'altre, arracona'l,

i recorda on el deixes, sempre hi haurà algún moment

de la teva vida en què hagis de retornar-li la llibertat".
 

En un moment d'un dels anteriors aforismes cito al cigne, i és que és el símbol diürn d'Apol.lo, mentre que el nocturn és el mateix que ja utilitzo jo, els corbs, perquè recordem que Apol.lo representa la raó, l'ordre, la mesura...

La nit amaga els defectes, ens fa a tots més perfectes, augmenta la confiança en un mateix, i és per això que es pot fer el que durant el dia no és possible de fer, perquè a causa dels teus defectes depens dels altres, a la nit però, et trobes sol i si confíes en tú mateix et sents totpoderós, i arribarà un dia en què la nit se'ns menjarà a tots per igual i desapareixerà la por vers la foscor que amaga el desconegut, perquè només serà quan tot sigui fosc i no es faci la llum exterior que ens adonarem que no podem fer la llum interior perquè també ens desconeixem a nosaltres mateixos, i així com ens hem habituat al llarg dels segles a conviure amb aquest desconeixement vers nosaltres mateixos arribarà el moment dins la foscor que ens habituarem al seu desconeixement i a viure segons els instints i no segons la raó, perquè ja no podrem conèixer, sinó que sentirem, però mentre això no passi el destí ens seguirà prenent del camí intuitiu i desant-nos al de la raó, amb petits trencants per a aquell que es senti marginat i que a més de sentir-s'hi ho vulgui estar, però normalment són trencants que no fan sinó retornar al camí principal.

Altres mites que prenen relleu dins de la meva ment són les ja citades walkíries, el reflexe del sol en l'escut de les mateixes quan baixen a buscar els cossos és el que forma l'aurora voreal, que col.loco en un terreny no tan físic sinó més pertanyent a la ment, quan et trobes perdut dins la teva i no saps com sortir-ne, et pots considerar mort mentalment, vius a les tenebres, i l'únic que esperes és trobar quelcom, una inspiració que et porti vers el que cerques, com les walkíries duien als soldats morts heroicament en batalla cap al Valhalla on hi trobaven els plaers que desitgessin, bàsicament lluitar i menjar.

El drac és la representació de la força vital, no és l'encarnació de la maldat com es té a totes les llegendes occidentals, on se'l té com a un monstre destructor i/o malvat, nosaltres tenim ben aprop la llegenda de Sant Jordi, quan a Orient el bo seria el pobre drac, i és que el drac que pot sortir als meus escrits, és près de l'orientalisme on és la fusió de peix i ocell, cel i mar, cel i terra, orgull i noblesa, foc i aigua, la força vital dels contraris que progressa en una lluita constant, una lluita constant que dóna com a resultat la pròpia vida, i inherent a aquésta, la saviesa, que recordem, pels orientals no és l'acumulació de coneixements ni la racionalització dels mateixos, sinó que és el Tao Te, el camí de la virtut, en tant que camí i en tant que virtut, considerats junts i per separat, prenen relleu important i amb matissos diferents en les dues situacions..

Finalment, l'arc de sant Martí és el pas entre Midgard (terra d'humans) i Asgard, custodiat pel déu de la llum Heimdal, el Nightowner haurà de tenir prou confiança com per creure que pot derrotar-lo i així atravessar-lo, no entrar a Asgard, sinó passar-hi pel damunt i superar-lo en la recerca d'un món propi on els dos llops, Hati i Sköll que persegueixen la lluna eternament deixant-li les marques que veiem amb la vista i que han estat molts cops a punt de menjar-se-la, quan es produeix un eclipse, es cansin i retornin a Asgard, deixant-nos a la lluna per a nosaltres mateixos en una terra on no calgui rès més que observar-la per a ser savi, on els coneixements i la memòria siguin coses secundàries i el sentiment predomini pel cim de tot, un món que se segueixi del que creu cadascú i del que espera de la vida.

Per assolir això cal confiança en un mateix i una direcció, la que proposo jo ve a continuació amb la descripció del Nightowner...

El Nightowner, un Guia o una Forma de Vida
 

No és un conjunt de manaments, sí ho són en la seva forma, però no en el que s'hi intenta expressar, seria inútil voler obligar a algú a fer el que s'hi aconsella o "mana", perquè això no és un escrit per a nens, és per a gent amb una personalitat ja formada i definida, i que difícilment canviarà al llegir això, el que sí pot fer és decantar un xic cap a una banda o una altra la direcció que es té per a la vida, i per això, la primera part d'aquest capítol la voldria dedicar a exposar el que jo entenc per "vida" que segurament serà diferent, molt o poc, però diferent a la concepció que ja en té cadascú en la seva ment, tot i que no l'hagi formulat, ja que és molt difícil expressar-ho en paraules i més si es vol fer d'una forma lògica i amb definicions precises, jo em veig incapaç de fer-ho així i encara que en fós, preferiria fer-ho amb petites explicacions, aproximacions, i concluent amb aforismes, es que ferà que cadascú que ja té la seva idea de la vida la pugui veure reflexada en paraules, i així caminar més àgil i impulsivament vers l'aprehensió del Nightowner.

Aquesta visió de la vida és un híbrid, de mare xinesa que li aporta els coneixements per a la seva defensa vers el món exterior i d'un pare que li aporta el que ha après sobre la vida pràctica amb la societat occidental, bastant pessimista ja que al ajuntar-se amb una oriental o per enveja o per racisme se l'ha apartat i considerat diferent per la majoria d'aquesta societat a la que en teoria pertany.

                                                                                                                        "L'home de talent és aquell que ho sap tot per l'instint" Píndaro

Un cop més, cito a la intuïció per a què es col.loqui al lloc de la raó, sense negar a aquésta darrera, al mig del camí que ens portarà a l'aprehensió i posterior comprensió de la vida, comprensió que ha de ser determinada i concreta, pel que no tinc cap problema per a què la raó retorni al seu lloc com a mètode de coneixement, aquesta intuïció és un tant menys concreta que la descrita per Bergson, però no és tan mística com l'usada al budisme o altres religions orientals per a arribar al coneixement partint de la buidor psíquica i elevant-se per sobre d'un mateix, tampoc l'he col.locada al bell mig de les dues concepcions, però sí que manté punts de contacte amb ambdues, en els dos moments citats, aprehensió i comprensió, i tot seguit passaré a exposar-ne la meva idea, però per a la comprensió del que segueix i la seva possible aplicació hi ha un fet molt important, un supòsit per a afrontar-ho, i és que cal una ment clara, tant per a pensar com per a intuïr.

"Els núvols torben a la nit i al dia per igual,

passió i raó es veuen desconcertades al no poder

observar a aquell o a allò buscat, es troben

desesperades i inútils, perquè és veritat que els dos

grans ulls només hi veuen sota un cel clar, el necessari

per a no haver de palpar-ho tot."

Tinc el convenciment no provat però sí intuïtiu de que la mateixa intuïció no és rès sobrenatural ni d'éssers superiors, sinó que és part de l'ésser humà del seu cervell, ja que des de petits ens han ensenyat a programar-hi uns camins determinats a través de les neurones mentals i usar-los per a pensar-ho i racionalitzar-ho tot, el que no ens han dit és que potser el cervell ja ve amb uns camins pre-fixats o que se'ls fixa paral.lelament al nostre aprenentatge des de petits amb els quals s'estalvia fer una gran volta i passar pels bancs de memòria pels quals li hem fixat nosaltres que hem de passar si volem saber quelcom, és a dir, un camí igulament vàlid per al coneixement però que ningú ens ha ensenyat a usar-lo, sinó que ens han determinat a usar la lògica per a tot, i en lloc d'estar avessats a captar la informació que ens subministra la nostra ment i fer cas a la dita per a mí vera de que "la primera idea o impuls és el correcte", solem prendre aquesta intuïció o impressió i posar-la sota les categories que havia salvat expressament per a arribar abans i amb més certesa de no perdre's en la nostra ment com a solució al problema que li haviem plantejat amb anterioritat.

Els punts de connexió que trobo amb Bergson són als que es refereixen a la rapidesa com a qualitat de la intuïció i el salt per sobre les categories, tot i això jo em mantinc en un nivell més abstracte sense referir-me tant com fa ell a l'aprehensió dels objectes materials pels sentits, que és on li juga un paper més important, mentra que jo prefereixo col.locar-lo al mateix nivell de la lògica en quant és un mètode mental per discernir el ver del fals o per trobar la resposta correcta a una pregunta per a la qual cal recòrrer a la ment, on tindrem dues solucions, mantindre-ho sota les categoríes com un problema matemàtic i trobar la seva solució a través de la lògica, o bé deixar-nos anar mentalment i esperar que el cervell dóni la seva pròpia resposta, ambdós procediments semblen complicats i llargs en l'espai temporal, però cap dels dos ho és, tot i que depèn de la resposta cercada, ja que el primer mètode suposa molts cops una senzilla comprensió de la pregunta i una resposta gairebé inmediata anada a cercar a la memòria, quan de la intuïció també en tenim constants mostres, així com de la rapidesa i efectivitat, quan ens ve a la ment una imatge memorística o no del que estavem cercant abans d'arribar-hi per mètodes lògics, i depenent si hi erem a prop o no, ens la creiem o bé la sotmetem a les vies de comprobació que s'ha saltat, i és que ens han ensenyat a dubtar de tot allò que no hem comprovat punt per punt, el cartesianisme ha suprimit la intuïció, la ha deixada mig morta, alguns autors occidentals han provat de reanimar-la, però primer amb Sòcrates que negà amb la raó les intuïcions que havien portat al coneixement de diversos tipus als filòsefs o escriptors anteriors a ell, i després amb Descartes que classificà la intuïció que no havia passat per la lògica com a paràmetre no vàlid per al coneixement ver de les coses, se l'ha deixat ferida de mort, igual que s'intenta fer a l'orient, on Sòcrates i Descartes havien quedat apartats gràcies als seus místico-pensadors que condemnen els coneixements i el saber concret a favor de quelcom més difús i indeterminat com pot ser el Tao, només possible d'aprehendre i seguir a través de la intuïció doncs supera a la racionalitat humana que no pot descriure què és el Tao, tan sols pot fer-ho amb les seves qualitats positives, i per tant, qui intenti seguir-lo lògicament està perdut ja abans de començar,

"El Tao que pot ésser nombrat no és el Tao etern,

El nom etern que pot ésser pronunciat no és el nom etern.(...)"

Tao Te King,, I

tot i això, em sembla bastant irreal la gran magnificiència que es dóna a la intuïció i la poca importància de la raó, una desproporcionalitat exagerada que prové d'identificar la intuïció amb una espècie d'il.luminació divina, reservant-la divinitzada i deixant la raó per als homes. Com ja he exposat prefereixo pensar que les dues parteixen d'una mateixa base, una mateixa ment, i que la meva superioritat de la intuïció prové en què el camí que recorre és més curt i directe, i que no hi ha tantes possibilitats d'errar escollint un desviament que no correspon, doncs n'hi ha només un, el darrer, el que ha de determinar què diu la intuïció, i per al que no ens han preparat, mentre que al raonament lògic hi trobem molts trencants pels quals ens podem desviar del que posteriorment considerarem ver si ens satisfà, i la ventatja que té la raó és que ens han mostrat com separar la conclusió del demés per al nostre ús.

Tot i aquesta explicació podem trobar que es combinin, que enmig d'un raonament lògic ens saltem part de la deducció intuïtivament, o que una intuïció sigui racionalitzada i conceptualitzada per al seu ús posterior, això, per a mí, no fa més que situar-les totes dues allà on jo ja les havia deixat, al mateix nivell.

Crec que després d'aquesta descripció ja he preparat al lector per al següent pas, l'exposició del meu concepte de vida, que en part s'haurà d'aprehendre intuïtivament o amb consciència que el mètode preferit per mí és la intuïció, amb això vull evitar una única conclusió de la lectura del que segueix, acceptant la mateixa pluralitat de visions i crítiques. Un coneixement intuïtiu que he exposat no inútilment, ja que és posat al servei de la praxis vital, no és un pensament teòric que cerca el "què" de les coses i no el "com", tot i que en general es consideri més profund saber el "què" jo crec que és més útil el "com" per a la vida de cada dia, no m'interessa saber i el que veiem es correspon directament amb la realitat o el distorsionem, ni si aquesta realitat existeix per ella mateixa o és simplement una representació de la nostra voluntat, és a dir si depèn del subjecte o no per a la seva existència, sigui com sigui, obtinguem un resultat o un altre, restarem altre cop al punt de partença després de les pertinents comprovacions, ens col.locarem altre cop davant la vida real, que precisament és des d'on jo penso partir per a què sigui quin sigui el punt de vista que es té sobre la mateixa, es pugui acceptar o no el que en dic i usar-ho o no, i és que es pensi com es pensi sobre la vida, l'home hi viu i ho fa pràcticament i no teòricament.

Primer de tot crec que s'hauría de respondre a la pregunta "què és?", i això no ho penso fer, almenys totalment, discursivament perquè no sería rès complet ni precís, i per tant, buscaré resguard dins la poca determinació lògica dels aforismes, però que poden portar a una conclusió tan lògica com intuïtiva

"La vida és un camí de roses, vas d'un costat a

l'altre del mateix atret per la bellesa del que hi veus

i no fas més que punxar-te amb les seves espines,

amb el que hi ha sota la bellesa, per a això cal el

saber i l'experiència, per a saber què i on trepitges

i poder calcular les teves passes més importants."

"Una cosa és la direcció de la teva vida i una altra

és la seva conducció vers aquella direcció fixada."

"La vida mor cada dia al anar a dormir per a que pugui

renèixer en despertar-te de nou i així tornar-ne a fruïr."

"La vida d'un home depèn de la seva mentalitat, alhora

la seva mentalitat depèn de la seva vida, i és per això que

es triga en fer-se un mateix la pròpia personalitat i en

determinar el rumb que ha de prendre la vida."

"La Vida és trànsit quan l'esperança és somni."

"La Vida És Viure l'Existència."
 

Crec que això és prou important com per dedicar-li un xic de text, tal i com faré amb les referrències amb la mort, inevitables quan tractem de la vida, i tots dos temes bastant centrats en la crítica de la societat actual, perquè la vida no hauría de ser només la "lluita" per passar una existència còmoda i tranquil.la, actualment les úniques emocions que hi ha són les que es refereixen a lluitar per possessions i béns, que en definitiva és lluitar per un futur sense complicacions i descansat, quan aquesta lluita hauria de ser per a viure, cadascú és diferent als demés i té la seva propia concepció del món i de la vida (de l'existència en la majoria de casos, ja que han acceptat cegament la vida còmoda i descansada com els altres milions d'homes contemporanis i passats), sabem que el món no el podem canviar, i tampoc ens hauría d'interessar de fer-ho, ja que el que ens interessa som nosaltres i el que ens envolta, què en fariem de canviar, en cas de poder, la vida de tots els xinesos si després de tots els esforços no ens afectaria a la nostra vida, a menys que se'ns passi pel cap d'anar a viure a la Xina, així crec que el que podem canviar és a nosaltres mateixos i el nostre microcosmos, el poc que ens envolta, i viure l'existència tal i com somiàvem, si no ho fem així la nostra vida no serà tal, doncs no la podrem considerar totalment propietat nostra, el que serà nostre serà l'ideal que en tenim d'ella, però no la vida mateixa, ja que aquésta serà tal i com la volen el demés, segons la seva voluntat, i, per tant, serà una mica de cada un dels que integra la societat, és per això que aquell que viu tal i com diuen les normes no escrites (almenys als països anomenats "lliures") que imposen les modes i el concepte que en aquell moment i lloc es tingui de "decència" serà integrat dins la societat sense cap problema per part dels altres ni cap esforç per part seva ja que en forma part d'aquesta societat. Així doncs, la nostra vida ha de ser això, nostra, i per tant ha de ser feta al nostre gust, i si trobem gust en el viure, un gust que surt de sentir-se diferent, un goig que dóna el veure que tú ets tú mateix a la teva voluntat i no a la dels altres, i que fa que l'existència es transformi en vida, en una vida viscuda per nosaltres i programada i dirigida pel mateix actor que la representa sense deixar que hi intervinguin directors, guionistes ni productors per molt bons que siguin, el que depèn de cada un és si necessita un ajudant de direcció o de producció per a protagonitzar una pel.lícula amb un guió flexible però existent, si no ens podem perdre i no acabar-lo mai, i si és rígid i totalment definit abans de començar a rodar ens arrisquem a què algún dels elements de la nostra pròpia pel.lícula personal canvïi imprevistament i que errem al prendre el camí que havíem de prendre abans d'aquest canvi, tot i això cal un guió, una idea base per a la direcció que volem donar a la nostra vida per poder progressar en i amb ella, si no, la vida no és tal,

"No hi ha home que sigui tal mentre no aprengui a

ser-ho en la vida."

"Sóc conservador perquè m'agrada la vida,

sóc revolucionari perquè no m'agrada tal com és."

"L'home que no s'ha vist a ell mateix, no ha viscut per

a ell, sinó per als altres."

"L'home ha de tenir fites concretes, ha de saber on va

i on vol anar, i així poder-s'hi adaptar, no pot autosuperar-se

constantment, perquè no trobarà límits, no trobarà descans,

no podrà assaborir els èxits que suposadament va

assolint, però deixarà de confiar en ell mateix perquè

al final ja no sabrà si és ell mateix o una màquina

programada, es troba dins d'un progrès sense evolució,

d'una evolució sense progrès, dóna voltes per un cercle

al centre del qual hi ha la vida, però sempre hi és

a la mateixa distància, és una vida sense vida, una

existència negadora de la vida, si no t'atures a descansar,

no assaboriràs l'èxit i no tindràs consciència del que ja

has assolit i del que et queda per assolir, i per

tant, no tindràs consciència de qui ets en realitat."

"Perquè no seguir pels camins prefixats pels altres?, total,

si t'en surts t'esbroncaran per haver-los-hi trepitjat la gespa

de les voreres."

"Si no vius l'existència no et preocupis de com hauràs quedat

davant dels altres, perquè seràs un record que ha passat per

aquí, bo o dolent, però dels demés, no de tú mateix que és el

que importa."

"És difícil canviar de vida quan ja t'has adaptat a la vida on

t'han col.locat els altres, però és decisió teva si vols viure

o deixar que s'escapi l'exitència i fent que es recordi que has

passat per ella amb dos anys grabats a la teva làpida

però sense que t'hagi quedat a la boca el gust de la vida."

"Per a notar que vius, has de fer-ho a més velocitat que el

quan passa, si vius a menys velocitat, te n'adones, la vida

es fa pesada, els minuts, les hores, els dies, les setmanes,

els mesos i els anys es fan eterns, sembla que no s'acabin

mai, quan vius paral.lelament al pas del temps, no fas més

que acceptar la vida tal com és, reposes i passes per l'exis-

tència, com vol que facis la resta de la societat, així no s'han

de preocupar de tú ni tenir-te por i/o pànic; si, en canvi,

vius a més velocitat que el transcòrrer del temps t'adones

que ets a la vida, i que frueixes d'ella, quan surts de la ru-

tina i augmentes el teu tempo psicològic, el teu ritme interior

s'accelera, quan és que notes que ets viu sinó quan s'accelera

el cor, et preocupes, t'espantes, t'animes, estàs alegre, eufòric

o fins i tot quan estàs enamorat?"
 

Poden semblar uns aforismes contradictoris, però no m'agrada ésser massa radical, i així com s'ha de viure un xic intensament per notar que ho estàs fent, per a fruïr-ne no pots viure sempre al màxim, t'has d'anar aturant per assaborir-ho i recapacitar on ets, qui ets i on vols anar, tot i això sempre serà més important el futur que el passat, perquè el passat ja no hi és ni hi serà mai, en canvi el futur sí, com diu aquell proverbi xinès: "si seus al mig del camí, fes-ho de cares al que encara et queda i d'esquenes al camí ja fet."

Suposo que ha quedat prou clara la meva visió de la vida, clara però incompleta, perquè no hi ha vida sense mort ni mort sense vida, el que crec que he de fer ara és acabar de definir el meu concepte de vida en relació a la mort, i passar a la descripció de la moral del Nightowner, que és la única cosa que el diferencia d'aquell que vol fruïr de la vida però que és completament integrat dins la societat, perquè el Nightowner no passeja en ramat com una ovella poruga, ja ho explicaré després, ara cal fer referència a la mort per a poder comprendre la vida:

"Tot allò bo s'acaba i...

- aquésta és la seva delícia, que finalitza abans d'acabar

dins la monotonía.

- Sí (...), només el que té límits és hermós."

J.A. de Zunzunegui

"Qui ensenya a un home a morir, l'ensenya a viure."

Montaigne

"La vida porta inclosa en sí mateixa a la mort al igual que una

pel.lícula porta dins la mateixa cinta el final, n'és el desenllaç

i de tú depèn que acabi bé o malament."

"Si no s'accepta la mort es nega part de la mateixa vida i part

de la seva propia essència, perquè si no fós part de la vida ni hi

estigués inclòs a la seva essència el fet de morir, podriem

salvar les malalties i canviar les parts desgastades del cos

i viure eternament, però el cas és que l'ànima es cansa de

viure, almenys en aquest món, i arriba un moment en què,

saviament, hi renuncia, perquè viure eternament significaria

no preocupar-se pel pas del temps, i

la il.lusió de viure per aprofitar-lo, desapareixeria."

"Al igual que no pots morir si mantens el corb engarjolat, no

té sentit que el drac voli sobre el teu cap si la teva àliga és

dins d'una gàbia."

"Si la mort és aquell forat que et trobes allí on t'esperaves

trobar una recompensa per haver fet una cursa tan bona,

és que la recompensa te l'has deixada al primer relleu."

"Un cop davant la mort que et ve a buscar tens dues opcions,

intentar fugir-ne patèticament com un nen que no vol

anar el seu primer dia al col.legi perquè creus que encara

no has viscut prou, o bé mirar-li als ulls, mirar enrera,

somriure satisfet i arrossegar a la mort cap allí on t'havia

de portar."

"Al acceptar la vida tal com és, ja és morta abans del darrer ins-

tant, llavors desapareixerà l'angoixa interior i serà un de tants

moments per fruïr."

"La mort és la salvació per a aquells que no han viscut la vida, i

n'és la darrera fase dels plans fets efectius d'aquells que han

mantingut l'orgull."

" No pots morir si abans no has viscut, senzillament,

has passat de llarg."

"Si et subjectes a la vida, la mort serà un fort xoc, tampoc has de

deixar-t'hi anar, perquè potser hauràs mort físicament i encara

te n'hauràs adonat, així com quan corres pel davant de la vida,

ja que pots arribar al final massa aviat. Has de caminar de

forma paral.lela a la vida, no junt a ella sinó mantenint-hi

una distància per fruïr-ne, i amb fites que et facin avançar al

seu mateix ritme, perquè si l'acceleres o desacceleres, la perds i

es difícil de recuperar-la."

"A molta gent li manté la vida una màquina, l'esperança o

l'amor, però també hi pots estar lligat per l'orgull i decidir no

acabar-la fins que no tinguis els teus objectius fets realitat."

És una idea de la mort com al darrer pas de la vida, no com a la seva negació, sinó que en realitzar-s'en la darrera fase, s'acaba d'afirmar a ella mateixa plenament com a vida, perquè ha mort, i pot ser amb orgull o amb covardia, pots estar-hi preparat o no, però si aprens a viure has d'aprendre igualment a morir. És un tema en el qual prefereixo no extendre-m'hi perquè no n'aconseguiria rès, cadascú en té les seves preferències i, per tant, ho veurà a la seva manera, i havent exposat què és per a mí la mort passaré a explicar què hi ha darrera seu o què hi pot haver, si més no, com podem veure el que hi ha o hi pot haver.

Els humans tenim un problema, podem intuïr què és la mort però no podem saber racionalment com és, ja amb la imaginació costa, sobretot si no és a través de cap religió, perquè no estem acostumats a pensar ni imaginar rès si no es refereix a la vida, fins i tot podem imaginar-nos al moment de morir, però no després, almenys tal i com som a la vida, doncs hem comprovat que els cossos resten al món dels vius i s'hi pudreixen, cal pensar en si hi ha una ànima que trascendeixi al cos i que al moment de la mort se'n separi i segueixi la seva existència amb independència del cos, avui en dia és el que veiem més normal, i és lògic, la majoria de civilitzacions antigues creien en aquest món de després de la mort, uns inclöent el cos dins el traspàs i altres acceptant-hi l'ànima tan sols, perquè com he dit abans, no podem imaginar l'ànima viva que ens diferencia dels éssers inerts sota la forma de la mort, però si hi posem atenció veurem que no és tan clar, què ferà l'ànima sense poder guiar-se pels sentits? actuar per intuïció, potser és després de la mort el món de foscor on ni la raó ni els sentits funcionin, tan sols aquesta intuïció tan preciada per mí? qui ho sap, del que sí tenim coneixement és del fet que sense les religions no ens podriem imaginar la mort junt al misticisme i misteri que l'envolta, però això no és rès negatiu, tothom necessita un déu, propi o comunitari, més definit o més abstracte, en tenim diverses opinions menyspreatives com la de John Locke: "La idea de déu neix de la reiterada acció educativo-religiosa de la societat, en especial dels pares, sobre el nen", qui només es fixa en el déu cristià i en les societats occidentals, R.Tagore ho exposa més cínicament:"Déu ha creat l'home, i per a agraïr-lo-hi, l'home ha creat Déu", on també es burla de l'explicació de l'orígen de l'home a les religions, provinent d'un déu que han creat elles mateixes, però el cert és que tots portem un déu a dins, a alguns els han convençut de que no és tal i com ells pensen, sinó que és com els diuen que és, altres prefereixen anomenar-lo consciència i uns darrers l'anomenen ètica. Sigui la marca dels pares, de la societat, causada per la intuïció o pel sentit comú o cívic, tenim dins nostre una veueta que evita que fem algunes coses i ens porta a que en duem a terme unes altres, també el Nightowner té una veueta interior, perquè per ésser superior als altres homes, primer i essencialment ha d'ésser un home, i així ho és, tot i que, al igual de la moral, el seu déu no és com el de la resta, més aviat és un déu marginal i marginat dels dels demés.

III El Nightowner, la moral i el poder

Com he dit té unes clares diferències respecte a l'home que, com el Nightowner, frueix de la vida, ja que l'he citat anteriorment, començaré per l'exposició del seu déu, que uns anomenaran Moral, altres Ètica, altres Consciència, el nom li és igual, el que li importa de veritat és que per a ell el seu déu és aquell que li dicta la resposta a cada situació si estigués en un món totalment just i bo, aquest déu compensa i contraresta la força de l'impuls intuïtiu que et portaria a actuar segons la teva naturalesa, tot i això no som a dins d'una societat perfecta i, per tant, cal estriar què s'ha de fer i què no, però sempre pensant què és el millor per a ell, perquè, en definitiva, és diferent a la resta de la societat que l'envolta, doncs, almenys ell, no s'hi sent integrat per dues raons, la primera ja citada és perquè s'adona de la seva diferència respecte als demés i per tant es sent amb dret a actuar i a prendre una direcció diferent a la resta de la societat, i la segona és conseqüència de la primera, ja que al fer efectiva la seva diferência és rebutjat i marginat pels que l'envolten, perquè també ells el veuen diferent a sí mateixos, no va en grup ni és un comunista, sinó que es reafirma ell mateix sobre la seva propia individualitat i el seu egoísme, ambdós productes del seu orgull propi, i com tots ténen la idea comunista al cap de que tothom ha de ser igual i ha de donar per igual tot i que només permeten que se'ls anomeni capitalistes i lliberals, en definitiva, la societat ha estat creada per a suavitzar l'egoísme de cada individu, i si no li pot suavitzar, li haurà de reprimir.

He introduit diversos punts sobre els que fonamentaré la moral que defineix al Nightowner, la seva individualitat i el seu egoísme, fonamentats per l'orgull, voldria separar-los i exposar-los un per un, però per a mí estan massa lligats per a fer-ho i això em porta a exposar-ho conjuntament.

El Nightowner sap dependre de sí mateix, no necessita dels demés que l'envolten, sap lluitar i progressar per arribar allà on vol i no on volen els altres, per això no els hi permet intervindre-hi, com tampoc els vol quedar a deure res, perquè, tot i que en té consciència de la seva existència i les seves qualitats, sap que no hi ha de comptar, no se n'ha de refiar, perquè sap perfectament que no pot estar segur de les idees i de la disponibilitat de ningú si aquést no és ell mateix. A més, el que no assoleix les seves fites per ell mateix, no assoleix les seves, sinó les dels demés, que demanaran comptes després d'ajudar-lo i voldran participar d'aquestes fites, i seran l'element que no deixarà de recordar-li al que preten arribar a ser un Nightowner que el que té no ho ha aconseguit ell, sinó els altres, i aquest record no deixarà de rosegar-li el cervell definit en una idea que el crema per dins, perquè a més d'assolir les fites dels demés, aquéstes no seran seves, almenys totalment, perquè no les ha assolit ell sol.

"Aquell a qui la llibertat li és donada, no és més que un

esclau alliberat."

Max Stirner

"Si ets generòs i benèvol, s'et menjaran, si ets dur i egoísta,

et respectaran, perquè també són egoístes a més de malèvols,

però també són febles, confien en la feblesa dels demés per a superar-los, i callen davant d'aquell que és més fort que ells."

"Sigues tú i per a tú, abans de donar ajut als altres, dóna-t'el a

tú mateix, ajuda si ho vols per tú mateix, no perquè et pressioni

la gent del voltant o la moral que t'han imposat."
 
 

"Ajuda tan sols a aquell a qui coneixes, a qui es creua o es pot creuar a la teva vida, perquè si ells no es creuen i no ho feran a la teva vida, quina raó tens tú de fer-ho a la seva si no els coneixes, la pena? farien ells el mateix a la situació inversa o potser la solidaritat recau tan sols sobre aquells a qui és fàcil d'enganyar per a que sacrifiquin part de la seva vida o existència?"

"Un Nightowner és egoísta, i per a ser-ho n'ha de tenir cons-

ciència, perquè li han ensenyat que si reparteix molt, es que-

darà amb les mans buides i llavors ja no valdrà rès."

La meva idea d'un ésser egoísta és molt diferent a la de Francis Bacon, qui creia que un egoísta seria capaç de cremar la casa del veí per a fregir un ou, i és que en general, tot filòsef o persona de cultura retreu com a defecte dels homes l'egoísme i l'orgull, aquést darrer encara és en certa forma respectat per C.Fiessinger: "Demàna-ho tot a tú mateix i rès als demés", i és que si es procura no demanar rès als demés, el que s'haurà de donar serà el mateix com a deure, com a imperatiu moral serà cosa de cadascú.

Amb això no vull donar la idea radical d'un marginat social, el Nightowner pot estar integrat a la societat, és més, fora d'ella li seria molt difícil assolir els seus objectius si aquésts no es refereixen a fer vida retirada, se l'ha col.locat i destinat a existir dins un sistema, una estructura, i se li ha insinuat que ho ha de fer al igual que ho fan els demés i que així aconseguiria arribar a la felicitat somiada, el que no se li ha dit de cap manera és que ha de fer si la seva felicitat somiada difereix d'aquella cap a la que l'han provat de dirigir, hi ha una famosa cita d'Erasme que s'usa per il.lustrar les dues possibles sortides: "La felicitat consisteix en ser el que un és", doncs no es sap si es refereix al que un ja és dins la societat o el que un pensa que és, es suposa que Erasme era bastant més conservador que jo i preferiria la primera interpretació. Tot i això. quan algú intenta ser diferent, presenta la seva individualitat definida davant d'una col.lectivitat també definida però que difereix de l'individu, i no només de la forma sinó també del contingut.

El Nightowner haurà de lluitar per a que la seva individualitat superi la pressió de la societat, l'esperança d'enfrontar-s'hi i guanyar és nul.la, són més i units tenen molta més força que l'individu, i si no es resigna haurà de confiar molt en ell mateix per arribar a ser el que vol ser. A més caldrà que aprengui a lliurar-se de la pressió dels demés, per a això, tot i que es pugui considerar interiorment millor que els altres, no buscarà manar sobre els altres, seria la seva pèrdua, perquè cauria a la temptació de retornar a la societat davant la que es volia diferenciar, haurà fet un pas endavant i dos enrera, a més, dins el seu intent de manar sobre els demés pot resultar-ne el perdedor.

"És molt difícil sotmetre a l'obediència a qui no busca manar."

J.J.Rousseau

"Potser ets el millor, el més fort, el més dur i el més savi,

llavors t'has de mostrar com un dels del pilot, dèbil, poruc

i curt, així els altres et deixaran fer, no t'envejaran i no es

fixaran en tú, però més important és creure que un és el millor,

el més fort, dur i savi abans de ser-ho, d'aquesta forma

encara que no ho siguis ho podràs arribar a ser per la

força interior que et portarà a ser-ho, mentre que si ho

ets però no t'ho creus, el poc convenciment disminuirà

la potència, la força, la duresa i la saviesa."

"Ningú maltracta a un gos mort."

Proverbi Xinès

"Només es llencen pedres a l'arbre carregat de fruites."

Proverbi àrab

"La vida mata quan ets feble i et vols presentar davant

d'ella fort i poderós."

"La vida és dura i no pots lluitar contra ella, el que pots fer

és restar estàtic en un punt determinar on facis que el seu

rumb es modifiqui per ella mateixa, i és que el poder de

l'home resideix en gran mesura dins el seu estatisme, per

això la majoria d'homes són tan febles, i unaaltra gran part

a la flexibilitat i lleugeresa per evitar els cops que dóna

aquesta vida quan se'ns col.loca al cantó."

"Si ataques el feble és més fort que tú."

"Si t'ataquen, ataca, si no t'ataquen no lluitis si no és com

a darrera solució, pots perdre el que ja tenies guanyat o

perdre definitivament el que en un altre moment hagueres

pogut guanyar."

"Lluita contra l'opressió només quan l'opressió t'oprimeixi."

El nightowner sap que en un moment o un altre haurà de lluitar quan els demés vegin que aquell que no semblava rès és més que ells, i això no ho soporten, ells resten lligats als altres, i són més i furiosos, per això cal reservar les forces i mantenir-se en un grau òptim d'equilibri per poder-se aguantar de peu vinguin d'on vinguin els cops. T''has de creure el millor, confiant en tú mateix i en que ningú et pot i/o podrà guanyar, si no, no ho soportaràs i se t'enduran per davant.

"Si mires llarg temps cap a l'abisme, arribes a sentir com

si l'abisme et mirés a tú."

Stefan Zweig

"Els homes generalment d'admiren de veure l'alçada

de les muntanyes, les grans onades del mar, les grans

corrent dels rius, la latitut inmensa de l'oceà, el curs dels

astres, i descuiden del molt que han d'admirar en

sí mateixos."

Agustí d'Hipona

"La nostra major glòria no consisteix en no haver caigut

mai, sinó en aixecar-nos cada cop que caiem."

Goldsmith

"És dur caure, però és pitjor no haver intentat mai pujar."

T.Roosevelt

"Si la fe en un mateix no és superior a la fe en el propi déu,

com pots fer coses que ell no va aconseguir fer?"

"Si el mal és determinat per un déu, es sumen als

límits imposats per la societat per a evitar que te

n'allunyis poc i més superficialment que

interiorment, uns altres límits per a la teva llibertat,

saps que mai serà una llibertat total, tan sols has

d'arribar al grau de llibertat que hagis escollit, i per a

això cal que els límits del bé i del mal siguin determintats

per tú mateix, però només en el que es refereix a la teva

persona, no pots fer que els altres acceptin els teus límits

perquè els has creat pensant en tú i no en els demés, si no ha

estat així, hauràs marcat uns límits dins els que ja tenies

fixats per la societat, i per tant, no la superaràs al assolir la

teva fita, has de fixar-los allí on desitgis, i no allí on et deixin,

pots arribar-hi i ésser un Nightowner o no, i convertit-te en

el bufó més estúpid de tota la història."

El Nightowner viu a les ombres de la nit, passa sense que es noti que ha passat, només així no podran seguir-lo, és solitari perquè així no haurà de desconfiar dels companys de viatge i no el feran girar allí on tots els altres volen girar.

El Nightowner viu a la nit perquè és allí on no el distingeixen d'un més entre els altres quan no ho és, no li veuen els defectes i/o les perfeccions exteriors i han de confiar en ell per saver-ne el seu interior i el seu aspecte, i aquést serà per als altres el que ell cregui convenient, i per a ell, el que més li agradi.

El Nightowner en sí és foscor perquè li molesta la llum, és sentiment perquè no lliga amb la raó, és orgull perquè no es desprecia com ho fan els altres, és superior perquè vol ser-ho i lluita per a se-ho.

El Nightowner no pot sentir si està pensant, no pot pensar si està sentint, però pot sentir el que pensa, i pensar el que sent.

El Nightowner viu la vida en la nit, perquè és allí i només allí on els altres no es fixen en ell perquè no volen i perquè no poden, la desprecien i no la comprenen.

El Nightowner no és únic, perquè és un més d'entre els que volen viure la vida, tot i que això representi ésser diferent i resultar marginat.

El Nightowner evita lluitar, perquè en una lluita hi ha possibilitats de guanyar i de perdre, a més lluita contra algú, i guanyar-lo significa restar-li l'orgull i amb ell la seva qualitat individual, reduïnt-lo a formar part de la societat on tots els elements són i funcionen igual.

El Nightowner porta ulleres de sol, no per a filtrar el que és dolent, sinó per a fer-ho amb allò molest.

El Nightowner necessita d'un orgull per a poder fer realitat la seva voluntat d'ésser un individu, perquè la voluntat mateixa per sí sola, no n'és capaç, perquè pot ser una voluntat dels demés o per als demés, cosa que mai seria l'orgull, un orgull a travès del qual ens podem referir la la voluntat que exposa Schopenhauer: "la voluntat no és només lliure, sinó omnipotent; no només crea la seva propia conducta, sinó el seu propi món; i així es determina a les seves accions i es configura el seu món, ambdós són el coneixement que la voluntat té de sí mateixa i no una altra cosa; (...)", tot i que aquésta sembla que resta en l'interior i passa a l'exterior com a representació i no com a voluntat mateixa, cosa que aconsegueix el Nightowner quan ja no pot passar desapercebut, ésser en l'exterior tal com és en l'interior i crear-se un micro-món d'ell i per a sí mateix, reflexe d'allò idealitzat i no en té prou amb el que ja hi ha per molt que l'intentin convèncer de que en realitat és el que ell vol i que no hi ha ni hi pot haver rès millor, i això ens ho diu qui no ho ha cercat així com no ha vist en el seu interior el desitg de cercar-ho.

El Nightowner respecta a aquell que ha perdut i es sent trist per ell, ha mostrat el seu orgull, però l'ha perdut i ja no podrà ser cap altre Nightowner.

El Nightowner s'estableix fites propies i així supera a la societat, perquè si pren les fites que li fixen els altres, romandrà al seu mateix nivell.

El Nightowner té el poder, perquè es té a sí mateix i es té com a individu diferent als demés, quan els que l'envolten no es tenen del tot a ells, així com tenen part dels que els envolten sense poder mai arribar a definir-se una clara identitat, sense la qual, l'orgull que la protegeix és inútil i es perd amb poc temps.

El Nightowner mira enrera per a aprendre dels errors, però mai canviaria el que ja està fet, una raó és perquè viu al present i no al passat, i una altra és perquè en aquell moment el que va fer estava bé, i no es pot jutjar des d'un altre context el que va creure bo en aquell on era llavors, el que sí pot fer i, en definitiva, fa, és observar el context en què la causa era bona però l'efecte no ho fou, i evitar-lo quan es creua amb un de semblant.

En definitiva, el Nightowner lluita per viure la vida i fruïr-ne tal i com ell desitja per a sí mateix, no com ho fan els altres per a ell, lluita pel que l'afecta i no per allò que no ho fa, i ha après que si vol convertir-se en ell mateix ha de ser diferent als demés que es conformen en poder ser el que els deixen ser.

Hi havia una vegada una filera amb diversos ramats d’ovelles que caminaven pel Gran Camí de la Raó, un camí amb abundància d’herba, fresca i verda, els ramats del davant eren formats per ovelles grosses i maques, fortes i plenes de vida, i riques en llana, i no era sinó perquè menjaven tant com volien. En canvi, els ramats que venien després ja no eren constituïts per ovelles ni grasses ni maques, però tampoc passaven gana, menjaven el que deixaven les del davant. En aquests grups d’ovelles n’hi havia unes poques de negres i altres de tonalitats diferents al blanc, això sí, es mantenien al darrera del seu grup. Aquests grups feien tot el que podien per a complaure a les ovelles del davant, així s’asseguraven l’obtenció del menjar que sobrava, davant d’això, el pastor d’aquests ramats no deien rés, perquè també ell depenia dels pastors dels ramats del davant, fins i tot els gossos pastors feien el que els demanaven dels gossos del davant a canvi de poder jeure al seu costat. Finalment, hi havia diversos ramats d’ovelles més enrera, si així se les podia anomenar, perquè eren primes i lletges, dèbils i famèliques, i gairebé no tenien llana, fos quin fos el color de la seva llana, ja l’havien perdut, no es diferenciaven les unes de les altres, no tenien rés per oferir a canvi d’una mica d’herba, ja les hi havien pres tot, només menjaven quan feien molta llàstima a algun grup d’ovelles de les del mig, però no era un fet normal, fins i tot els seus pastors havien anat a servir a casa dels pastors del davant, i els gossos havien caigut morts i devorats per les bèsties que vigilaven a banda i banda del Gran Camí de la Raó. En aquést hi havia, de tant en tant, petits trencants que eren visibles i percebuts per poques ovelles, d’aquestes, una mínima part pensava en seguir pel trencant, i només una minúscula part d’aquestes es decidia a fer-ho. Si l’ovella en qüestió era dels ramats del darrera, ningú no li deia rés, les bèsties se la menjaven només sortir del camí, això si no queia morta de fam abans, eren poques les companyes que es dignaven a girar el cap per a veure-ho. Les poques que no morien o eren devorades, tornaven al cap de poc temps.

Les ovelles del darrera, en veure tot això, intentaven passar als ramats del mig, però sabien que els gossos pastors s’havien menjat a la majoria de les que ho havien provat anteriorment, la resta havia estat esclavitzada; volien creure que alguna s’hi havia integrat, però no s’en coneixia cap d’aquestes, la creença que era veritat, mantenia amb vida a la resta, i és que diuen que l’esperança dóna vida, de fet, era veritat, almenys en aquest cas. Si l’ovella però, era dels ramats del mig, la cosa canviava, ja que la mil.lèssima part de les ovelles que veien el camí provaven de marxar del grup, on s’hi trobaven prou bé, i les poques que es decidien a fer-ho tornaven enseguida en veure que les altres "companyes" es barallaven per les seves pertinences, que significaven menjar ofert per les ovelles del davant, altres tornaven perquè, en separar-se s’adonaven que no estaven acostumades a no viure en grup, a més, no eren prou fortes per sobreviure als atacs de les bèsties.

També n’hi havia que pensaven en passar als grups del davant, la majoria, però, era reprimida pels seus propis pastors que, recordem, depenien dels seus homòlegs del davant i havien de mantenir els ramats del davant intactes. Alguna ovella, però, havia aconseguit escapar-se i arribar als ramats capdavanters, si no tenia prou pertinences per oferir a les demés ovelles, era usada de criada sense pietat, si, al contrari, podia oferir a les altres ovelles una bona ubicació al corral o bé tenia privilegis entre les seves ex-companyes o un domini sobre elles, no es podia integrar al grup, però sí menjar la seva mateixa herba.

Si ja eren poques les ovelles dels ramats del mig que es decidien a prendre els trencants, moltes menys eren les que ho feien dels grups del davant, totes tornaven quan eren insultades i menyspreades per les companyes, així com atacades quan veien que marxaven, també eren poquíssimes les que volien anar més endavant, més enllà de la filera, els pastors ho impedien, ells havien d’anar al davant, volien que totes anessin al mateix pas i que disposessin de jerarquies, però sense grans diferències. S’explicava entre aquestes ovelles descontentes del davant que un cop hi havia hagut una ovella d’aquests ramats capdavanters que va marxar, prenent un trencant i marxant cap endavant, les altres li cridaven i li deien "idiota", en el seu primer moment va tornar entre les companyes convençuda pels seus crits, en un segon intent, va ser la por la que la va fer tornar un cop ja s’havia internat dins del bosc. Però quan ja creien que no ho tornaria a fer, va prendre embranzida per marxar ràpidament i no sentir les seves companyes i per no tenir temps per recular un cop s’hagués endinsat al bosc, als pocs metres, però, es va aturar i va començar a caminar lentament, es va adonar que les seves companyes encara cridaven: "idiota, torna", i és que havia pres un camí paral.lel al Gran Camí de la Raó que als pocs metres s’hi tornava a ajuntar, quan estava a punt de tornar-hi es va adonar que hi havia un petit i descuidat camí que ningú havia vist en molt temps i amb pas ferm i decidit hi va entrar, quan les companyes li van tornar a dir "idiota" ella va somriure i va fer que sí amb el cap, sense girar-lo i mirant fixament al destí que s’havia fixat.

Mai més s’en va saber rés d’ella, uns diuen que se la va menjar un llop abans d’arribar al bosc, altres que els qui se la van cruspir foren els propis gossos pastors i els més optimistes creuen que va arribar al bosc i que es va convertir en la primera ovella salvatge, i és que a vegades, no es porta a la sang els gens del pare i/o de la mare, sinó quelcom més, la creença que no tothom és igual i les ànsies de llibertat.