Una de les raons que m’han portat a escriure aquesta sisena part és que, per primer cop, no he rebut crítiques als meus escrits, sinó tot al contrari.
Això no tindria cap substància si no fos que aquestes persones a qui han agradat les altres parts del Nightowner’s Book no són com aquelles altres que l’havien criticat, no són ovelles del ramat, i no és perquè jo ho digui, doncs aquells qui els envolten els veuen com a éssers diferents, que no es comporten segons les normes establertes, són vistos millor o pitjor, però tothom que se’ls mira ho fa d’una forma o una altra sabent en qualsevol cas que no són com la majoria, que no formen part del ramat.
Aquest és el punt que considero més important, i és que no tothom que no sigui una ovella ha de ser un Nightowner ni un marginat, simplement és una altra raça, una raça que potser només té un únic representant, però que no és cap tipus d’ovella blanca com els milers d’ovelles blanques que l’envolten.
Però no sóc el primer que ho pensa ni el que se n’adona, veig cada cop més certesa en les paraules de J.C.Molina a "Galeras":
Estuve intentando volver a lo que llaman
Civilización,
Me encontré a unos salvajes que firmando
Un papel, me intentaron domesticar
Pero me he dado cuenta de que no
Estoy solo, que cada vez somos más
Que somos un ejército de hombres solos
Y eso se nota mucho más.
Vull deixar clar des d’un principi que això no és un atac o una guerra contra la societat, "només" és una lluita amb un mateix, per ser aquell que volem ser, i contra els atacs de la societat que proven d’impedir-ho.
Però podem aprendre que podem sortir dels ramats per diversos camins, diferents entre ells, que porten a llocs diferents i havent de passar-hi de forma diferent, però l’important, el més important, és que són camins distants (en major o menor proporció) del Gran Camí de la Raó.
També podem aprendre que som un exèrcit, que som molts i diferents, i que, per tant, la societat no té tant poder com jo creia, ja no són tants contra tant pocs, i, a més, han de repartir la seva força en diferents nivells i objectius, per poder atacar-nos a tots.
Què tenim a veure els uns amb els altres? la diferència, el poder i la força que això ens dóna i la mirada constants de la societat sota la que vivim i viurem sempre.
Per tant, això és un nou escrit per a tots aquells que no són ovelles, és un escrit diferent, per als qui són diferents i basat i inspirat en la diferència.
La diferència que ens ajuda a viure, la diferència que ens fa ser tal com som, la diferència que ens fa ser superiors, la diferència que ens fa ser déus, la diferència que ens dóna la vida davant d’una diferència que ens ofereix constantment l’existència que vam deixar enrera ja fa molt temps, existència que prové dels existents, perquè si fóssin éssers vius, no ens l’oferririen.
Una introducció un tant radical, però s’ha de ser conscient del que hi ha escrit a les anteriors parts del Nightowner’s Book, però serveix per donar compte de quelcom que d’alguna forma no m’acabava de creure, que erem molts aquells que no erem ni ovelles ni marginats.
Crec haver augmentat la radicalitat respecte al Nightowner’s Book part IV (la part V era una petita pausa), i és perquè hi he volgut donar més força, la que m’ha donat el fet d’estar segur que no sóc l’únic que ho enten, que no s’ho mira des de lluny, que no creu que sigui quelcom per a nois de quinze anys, quelcom que era un ideal a les dues primeres parts.
No vull donar les gràcies a aquestes persones pel que han expresat, perquè això és una conseqüència del fet que són com són, i per sí mateixos (almenys així ho espero), i no pel què els altren en diguin d’ells.
Per tant, és un llibre per als més durs, per als més forts, per als diferents, per la vida.
Segueixo sense voler que ningú consideri el que dic com a una norma, com a una religió a seguir, només segueixo pretenent fer notar que es pot viure, que no per força s’ha de ser una ovella, i aquesta és la meva sortida.
Perquè tantes pàgines per a fer-ho? pel mateix que ha he exposat des de la primera part del Nightowner’s Book, perquè si un vol viure d’una forma específica i diferent al gran ramat, ha de conèixer el seu cos i la seva ment, i llurs possibilitats, ha de saber quins són els seus límits físics i mentals i apurar-los al màxim, i, si no són suficients, ampliar-los. Ha de conèixer quins són els seus límits ètics, morals, estètics, etc... i no els que li han imposat, sinó els seus per a poder-los modelar segons les seves conveniències, segons la vida que hagi escollit... si és que n’ha escollit alguna.
Jo serè el meu propi Déu, però no serè el teu a menys que t’hagi guanyat en batalla, i no sempre. Cadascú hauria ser el seu propi déu si no vol ser una ovella, només ha de dependre d’ell mateix. I és clar, si és vençut per algú altre, li imposarà o haurà imposat uns límits, i el vençut ja no podrà ser el seu propi déu. Per això aquella antiga norma de les civilitzacions orientals i de les altres parts dels Nightowner’s Books de no lluitar si no és necessari, doncs pots perdre la teva condició de déu si peds la batalla.
Si aquesta batalla és per defensar la teva vida (amb tot el que ella comporta) i/o la teva divinitat, és legítima, perquè si guanyes, et guanyes a tú mateix, i si perds, veus on hi ha un límit a superar per poder ser aquell que volies ser, i com fer-ho.
Si, en canvi, lluites per obtenir més poder, t’estàs equivocant, perquè tot poder que provingui dels altres és volàtil, eventual, només aquell poder que ve de tú mateix és fiable, segur i vertader, i aquést només t’el pots donar tú mateix. Per tant, si lluites per a obtenir més poder, ho arrisques tot a cada batalla, sense rès a guanyar ho pots arribar a perdre tot, a tú.
Tot i això, el Nightowner’s Book, no és un tractat pacifista, ni molt menys, perquè per deixar de ser una ovella hauràs de lluitar molt, tant interior com exteriorment, tant amb tú mateix com amb els que t’envolten, batallar contra tot aquell que no puguis esquivar i que es trobi en el camí que va des d’aquell que ets a aquell que vols ser, contra tot aquell que s’hagi fixat en tú tot i que no hagis volgut. Les batalles són i seràn incomptables, has de saber on cal aturar-se, on cal lluitar i amb quina força en cada cas, has de saber quines batalles has de lliurar per arribar allí on vols sense desviar-te’n, i has de saber que un cop has guanyat el pas, el camí lliure, aquells que eren obstacles ja no són més que obstacles vençuts derrotats, no cal prosseguir la lluita, és inútil, ja tens el teu premi, i continuar la lluita és malgastar forces per la propera, mostrar punts febles al pro-per obstacle, sense rès a guanyar, perquè ja ho has guanyat.
És un tractat de guerra contra la pau donada, és un tractat de guerra contra tot aquell que s’interposi entre tú i el teu propi ideal, però aquést es pot guanyar abans de lliurar batalla, la intel.ligència (intuïció, raó, cinisme, hipocresia, imaginació, etc...) és la primera arma, després queda la força. l’agilitat, la rapidesa, físics, però usades amb intel.ligència, igual que s’ha de ser fort, àgil i ràpid amb la ment. Crec que guanyar sense lliurar batalla física és molt més contundent, perdurable i minimitzant del vençut front del vencedor.
És una victòria més recordada, el vençut es sent més ridiculitzat i el vencedor més poderòs, no ha estat sort, ha estat molt més.
Estic contra la distinció cos/ànima, crec que només som un cos, però amb un cervell tan evolucionat que ens convida a pensar que és quelcom més del que en realitat és, matèria. Des que tenim consciència de nosaltres mateixos, estem pensant, i a l’inversa, i és per això que no podem concebre una mort on tot s’acabi.
A més, en el nostre aprenentatge, tot gira al voltant de la diferència entre cos i ànima, i per això jo mateix vaig caure en l’error de negar l’ànima cercant-la al cervell, com si en alguna part del mateix hi hagués una funció especial que generés aquesta ànima, però em vaig adonar que seguia dins la distinció cos/ànima, potser no de la forma més tradicional, però si d’alguna altra forma, mentre intentava negar-ho.
El cert és que pensem (com a mínim se li presuposa a l’ésser humà) com tants altres animals, però a més, en som conscients. I crec que el fet de ser conscient del propi pensament, de poder examinar diferències i semblances davant d’altres ments, és el que proporciona allò que anomenem "Jo".
És a dir, l’enriquiment mitjançant informacions que aprehenem pels sentits de l’exterior i que després examina, estudia, compara, raona... el nostre cervell, més el fet de ser conscients d’aquest procès que ens aporta dades, enriqueix la pròpia consciència definint-nos a nosaltres mateixos com a un, com a un Jo diferent del Jo que tinc al costat, com a un individu.
La meva creença és que el Nightowner és el màxim exponent del Jo per diverses raons:
En els meus estudis sobre el cervell humà, vaig saver que les neurones reaccionen entre elles no només per impulsos elèctrics, sinó tambó, i principalment, per enzims químics.
Aquests enzims o reactius no són tots iguals, si no que n’hi ha uns de més potents que altres però més lents, i uns de més ràpids però de menor força.
Això podria semblar que trenca la meva teoria de la intuïció, però no tan sols no la trenca si no que encara la fonamenta més, aporta més interès tant a la teoria com a la màgia que l’envolta, sobretot perquè encara es desconeix quina és la funció i localització exacta de cada enzim. Potser, quan això es descobreixi i s’especifiqui, em negarà les meves tesis i/o obrirà noves portes, o potser acabi de confirmar allò que, de moment, "només" és intuïtiu.
De moment, el que sabem és que el raonament sol ser més segur i fiable que la intuïció, això si fem bé totes les passes, correctament i poc a poc, i, si més no, el resultat el tenim fixat al cervell, així com tots els passos que hem seguit per a arribar-hi, amb la possibilitat de poder recuperar-los i analitzar-los (altrament amb el raonament), trobar l’orígen de cada pas, comprovar-lo... i tot això sol suposar una major seguretat del raonament davant de la intuïció, allò tant volàtil i poc perceptible.
Però també vol dir una altra cosa, que els enzims del raonament són més forts que aquells emprats per aquest fugaç forma de pensament que denominem intuïció. I, a més, hem de reconèixer que també és molt més lent el raonament, quants cops, en calcular o pensar quelcom i trobar-ne la solució no hem fet referència a que ja l’havíem trobat abans de fer-ho mitjançant el raonament i tots els seus passos:
"Ho savia!", "Ho tenia en ment però no savia expresar-ho", "la primera impressió és la que compta"...
Aquestes expressions denoten una certesa similar o major fins i tot que la del raonament (doncs amb aquest podem errar en alguna de les passes a seguir, passes que no seguim quan pensem intuitivament), i una major rapidesa d’un mètode davant l’altres, però tot i que ho tenim assumit, no li fem cas, sigui per la fugacitat dels seus resultats, o pel poc ús que en fem, i estant habituats a un mètode que mínimament funciona i que tothom empra, perquè voldria canviar la gent?
Aquesta és la llum, la claretat de les persones que s’anomenen a sí mateixes "normals i corrents", per això el Nightowner prefereix les tenebres, les penombres per on circula encara algun raig de llum, doncs necessita del raonament per viure enmig de la societat, però pensa de forma diferent, la intuïció és la seva forma de pensa i la seva principal arma, allò que el fa ser diferent (doncs el motor del seu ser, el ser cervell funciona de forma diferent) i, alhora, allò que el manté dincs d’aquesta diferència que ell ha escollit i que l’ajuda a lluitar per restar-hi, és la intuïció.
I perquè he titulat aquest petit escrit així? doncs perquè les diferents ciències (història, sociologia, física, química...) que expliquen tot allò que les religions consideren fantàstic, increíble, miraculós, tot allò que feia que els misteris astoréssin als individus o a les persones, no poden anorrear al Nightowner, perquè la seva força per existir i per lluitar procedeix del mateix lloc que la força de les ciències (el cervell, el pensament), no com el cas de les religions, que era la fe, era un sentiment d’una altra esfera, i molts cops, el resultat al que arriben és molt semblant tant si és raonat com intuïtiu, el que varia simplement és el procès que es segueix i el comportament que aquest procès provoca.
Les ciències poden atacar allò que no té fonament en el nostre pensament (fe, creences no fonamentades racionalment...) però no poden derrotar a allò que sí que el té.
A més, la intuïció no els produeix cap entrebanc davant del coneixement com els podia produïr la religió, que posava molts límits a la raó, més aviat és al contrari, troben que la raó té també els seus límits i que, molts cops, no poden anar més enllà. Qui sap si, un dia en el futur, es descobreix que la intuïció pot superar aquests límits de la raó, canviarà la forma de les ciències, del coneixement, de la vida. Potser sembla utòpic, però no era un utòpic de la ciència un Copèrnic o un Galileu enmig d’un món on es pensava amb la fe?
Tot i això, no s’aixecarà un Nightowner enmig d’un món on es pensa amb la raó mostrant la intuïció, perquè és aquesta l’arma que té per viure i per defensar-se d’aquest món, seria un acte altruista, però ningú ajuda a un Nightowner perquè és egoísta i no ho accepta i perquè els altres no se n’adonen que hi és, i si se n’adonen, l’últim en què pensarien seria en ajudar-lo, llavors, perquè els ha d’oferir la seva arma? perquè els hauria d’ajudar? perquè és un altruísta? no pas un Nightowner.
Perquè la gent té por a morir?
Potser perquè tem deixar la vida? o tem el què pot venir després? o potser millor, què no pot venir.
Paradoxa vital, perquè en vida, no viuen però no volen deixar-la per por a no viure.
Preferències que s’indiquen a les estadístiques: Salud, Amor, Propietats, Treball, Diners..., però... on hi figura la Vida? no hi surt, podria ser que l’oblidéssin? Sí que en deu ser d’importància per les persones que no la mencionin com la principal preferència, ni com preferència secundària.
Per molts, fins i tot no serà així, perquè se la juguen per diners, no per saber si estan vius o quin valor té la seva vida per si mateixos.
Per saber el que tenen? no ho saben fins que ho perden o estan a punt de perdre-ho, confieu, confieu en el regne dels cels, mentre, Jo fruïré del regne dels morts, de la vida pràctica, de la vida.
Jo no existiré per viure un més enllà que no sé del cert si és ver.
Jo prendré la vida en ella mateixa, en tot el seu valor i possibilitats.
Jo no tindré por d’allò que ha de ser.
Jo no miraré més enllà, jo em miraré a mí.
Jo no existiré.
Jo Viuré.
Qui vola més i més alt? aquell que viatja en un avió o es deixa caure per un precipici, o aquell nen que, sentat en un sofà, es veu a ell mateix enmig dels núvols?
Qui és més gran heroi? aquell que ha salvat un gos d’una riuada o aquell que s’imagina vencedor de mil batalles?
Qui es manté més fidel a les seves idees? aquell que lluita per uns ideals o aquell nen que sap què li han dit els seus pares sobre el bo i el dolent i va el que vol, savent que si el que fa és considerat pels altres s’haurà d’amagar, però que ho fa?
Qui és més lliure?
No podem "veure-hi" en la foscor absoluta, no podem guiar-nos-hi de cap manera, ens cal una mínima llum, un reflexe, ens cal l’ajud de Mani, de la lluna, que ens permet tenir una visió general, en penombres això sí, per tant, el Nightowner pot travessar la nit, guiant-se per la vista però prenent la direcció que li dóna la intuïció.
El que és cert és que quan algú prova d’il.luminar la nit, en penombres o en l’absoluta foscor, tan sols pot tenir una zona delimitada per la llum, perd tot el demés, s’imposa els límits de la llum en la foscor, entra tal i com no hi pot entrar, amb la llum. I així es perdrà dins la nit, perquè no la podrà aprehendre intuïtivament en la seva totalitat, no podrà veure o intuïr cap on va cada camí, només veurà la direcció del tall del camí que es troba en la zona il.luminada, no veurà si més enllà es desvia, canviarà a aquell espectre de la nit que ens pot guiar a través d’ella anomenat intuïció per la vista limitada.
Perdrà l’espectre de la nit, aquell que tothom té, més o menys definit, però que en definitiva és tan sols un espectre, quelcom difús i indefinit que hem d’aprendre a localitzar si el volem seguir, l’hem de trobar dins nostre, perquè en major o menor part, som fills de la nit i parts d’ella, no només pertanyem al dia, hem d’aprendre a trobar-la i a confiar-hi, si no, la mare deixarà de reconèixer als seus fills.
És la llei de la nit, la llei de tot aquell que creu que val per sí mateix i pels seus propis valors, i no pels que li imposen els demés, tan sols podrà conèixer la veritat immers en la nit, on tothom aparenta el mateix però on de tothom compta el que porta a dins, contràriament al que succeeix al regne de Hodr, on els fills de la llum respecten més el que veuen per la llum que el que podrien trobar sota allò que veuen.
És la llei de la nit, la llei sota la qual sucumbeix tot aquell fill de la llum i de la raó que pretèn negar la foscor entrant a la nit acompanyat dels seus pares.
Sóc un dels últims romàntics, un desl últims heavys. Un ritme, un so, una petita melodia pot acaparar l’atenció de les persones abans que intentar prosseguir centenars d’anys de romanticisme.
Sóc un dels últims que creuen en herois, honor i valentia, com aquells a qui cantaven les dones celtes, aquells a qui admiraven els joglars o els poetes èpics, aquells a qui recordà el romanticisme alemany en quant a la música de Wagner, aquells que esperaven veure sorgir literats i filòsofs i aquells que estem oblidant en la nostra època, i és que està morint el darrer romanticisme.
Sóc un dels últims que creu en la nit, en el misteri, en les tenebres i en la màgia, com el que tenien present tant en vida amb els bards com en mort amb les mitologies de celtes i normands, el que ha fet estremer a nens de tota la història, com els fons i els paisatges de poesies i noveles dels segles s.XVIII i XIX, i és que està morint el darrer romanticisme.
Sóc un dels últims que creu en la mort i en l’amor com a aspectes complementaris i necessaris per a la vida, com aquells que es treien la vida per amor, havent estimat per poder morir, suicidis i baralles regits per honor i valor i encarats a l’amor, i és que està morint el darrer romanticisme.
Sóc un dels últims en viatjar amb la ment cap a temps antics i paratges exòtics, tan sols ajudat amb el so d’una melodia i la lletra d’una poesia o d’una cançó, com aquells que no creien que el món en què vivien fos el millor i cercaven alternatives imaginàries, alternatives per a escriure sobre ellles o per a viure-hi mentalment, i és que està morint el darrer romanticisme.
Sóc un dels últims en sentir el meu esperit com a quelcom èpic, gran, potent i ferm, com a quelcom que no sembla que jo pugui contenir, quelcom sublim, i és que ja han mort gairebé tots els romàntics.
Algú em va dir una vegada que tot el que escric no és rès més que allò que somia qualsevol noi de quinze anys, però el fet és que només quan et trobes sol i diferent respecte als que t’envolten és quan pots arribar a tenir consciència del que ets, de qui ets, de què pots i vols arribar a ser.
És llavors quan allò que podria ser l’ideal d’unes masses inconscients esdevé un ideal individual, un ideal que cadascú s’ha de formar ell mateix i per a ell mateix. Un ideal que tendeix a fondre’s amb el propi individu, perquè és aquest individu portat a la seva màxima realització, per a esdevenir-ne el seu propi déu.
És així com la superació personal només tindrà aquells límits legals de la societat que et podrien perjudicar l’auto-realització, havent deixat enrera els límits morals i/o de les tradicions.
No és un ideal per a nens de quinze anys, sino per a gent immensament forta, madura, segura de si mateixa i lluitadora, només apte per a aquests, i d’entre aquests, aquells que no es conformin amb l’existència i pretenguin la vida.
Fa molts anys vaig aprendre quina era la única forma que els sentiments d’una mateix no fóssin ferits, això era no tenint-los. Si els cops soferts han estat suficientment forts, es pot aprendre d’ells a ser fred amb els sentiments, a anar-los adormint poc a poc, esdevenir egoista i individualista, deixar de sentir respecte als demés, tan sóls per a un mateix, sentir respecte als altres que ja t’han fet suficient mal, que ja s’han aprofitat de tú més del compte, que ja els has donat més del que podies i que, per tant, ja no els deus rès, més aviat al contrari, que tenen un deute respecte a tú i així, tu tens dret a pensar en tú mateix, a capgirar els papers, a ser tú mateix el primer valor de la cadena, un primer valor que no depèn de la resta.
Potser arribaràs a un punt on ni tú mateix podràs dir-te si realment et queden o no sentiments, però són una part intrínseca a l’home, només estaran oblidats.
Oblidats fins el dia que arribi la walkiria que rescata als guerrers morts en combat per dur-les al Valhalla i rescati els sentiments perduts i adormits d’enmig de les tenebres del teu interior.
Si tens sort, prendrà partit en la teva batalla com en l’antiguitat, on s’enamoraven o encapritxaven d’algun guerrer i lluitaven al seu costat en contra de la voluntat dels deus, i prendrà part del teu interior en contra de l’opinió de la societat. Si no tens aquesta sort, tranquil, de moment ja hauràs descobert que els sentiments persisteixen al teu interior i que només et cal esperar la walkiria que decideixi restar al teu costat en la lluita per ser tú mateix davant dels altres.
Però vigila, mentre no arribi, no mostris els teus sentiments si aquests no estan adormits, perquè llavors tindràs un punt feble visible a tothom i un déu ha de ser immortal fins que ell no vulgui el contrari, superior a la resta hi lluiti o no, diferent tant en l’exterior com en l’interior, i és que un déu no ha de ser com una ovella i molt menys s’ha de deixar veure per elles com a dèbil, a menys que li convingui semblar-ho, però si és així, procura no mostrar els teus veritables punts febles o no només o semblaràs.
Barcelona ciutat. Hora punta.
Sota la gran ciutat, dues o tres-centes persones s’agrupen i s’amunteguen en una zona il.luminada, de cop prenen totes la mateixa direcció sense deixar d’amuntegar-se unes sobre les altres, el metro està arribant.
Un home destaca entre la multitut, llarga barba grisa i canosa, com els seus cabells, vestit amb roba de tons grisos però més clars que el gris dels seus cabells i de la seva barba, la roba és vella, però no tant com ell tot i que no s’en pugui definir l’edat, però és vell. La seva cara és plena d’arrugues i de cicatrius, com les seves mans, ambdues visibles perquè amb les dues agafa un llarg bastó, sobre el qual recolza tot el seu pes a cada pas, camina amb dificultat, potser no és tan vell com semblava a primera vista, però el que sí es veu és un gran cansanci en la seva forma de desplaçar-se, en la seva cara, en els seus ulls.
Entre la fressa que provoca la multitut es sent el seu crit:
-Busco un individu! vull trobar un individu! vull parlar amb un individu!
La gent el mira de reüll, són pocs els que el miren directament, torna a cridar:
-Hi ha algun individu enmig d’aquest ramat d’ovelles?! doneu-vos la volta i seguiu al ramat! no em mireu! no sou dignes de mirar-me! jo vull trobar un individu! no vull descobrir més ovelles! us dic que us torneu a girar i que seguiu el vostre camí!
Un home s’atura, fa posat seriós, també destaca entre la multitut però per diferents motius que el vell, la multitut és majoritàriament composta de jovent, vestits d’esport i amb robes de molts tons i colors. Ell, en canvi, va mudat, ben pentinat, té aproximadament quaranta anys, vesteix de blau fosc, uniforme tot el color menys en les sabates i la corbata, negres com la nit. El seu posat canvia, del posat seriós inicial, passa a un posat d’enfadat, es dirigeix amb pas ferm a l’home vell amb els punys tancats, les paraules de l’home vell l’han ofès.
Han passat tot just uns segons des de l’arribada del metro, però s’havia aturat el temps per als dos homes, totes les portes s’han obert alhora amb un so característic per a tot aquell habituat a viatjar amb aquest medi de transport. El temps torna a còrrer, com les persones que integraven aquell gran cúmul i que ara s’han separat en grups més petits, un al davant de cada porta, semblen voler impedir que aquells que pretenen baixar ho aconsegueixin.
Ja han baixat els que ho volien fer, i els petits grups s’empenten per pujar, com ovelles que entren per la porta del tancat obligades pel gos.
L’home mudat s’atura a uns dos metres de l’home vell, torna a canviar el posat enfadat pel seriós, gira en sec i s’uneix a un dels ramats que s’han format davant d’una de les portes.
Quan són tots a dins, es tenquen les portes, ningú no recorda ja a l’home vell, fins que el senten des de fora mentre el metro comença a marxar:
-Què us passa? on és el gos? al vostre canell? dins la maleta que porteu? passant pel vostre costat en una forma similar a la vostra? en uns llibres anomenats sagrats o normatius? en unes paraules que, havent passat de pares a fills, anomeneu tradició?
Els de dins volen dissimular, uns miren el seu rellotge, altres fan veure que treuen quelcom de la bossa, altres fullegen una revista... de cop tots s’aturen i es miren uns als altres, semblen esperar que un d’ells tregui herba d’algun lloc per poder-ne menjar tots.
Comença a arribar la gent per desenes per agafar el proper metro.
-Busco un individu! vull trobar un .....
Dins d’una societat democràtica, les lleis asseguren certa llibertat a cada individu, li concedeixen a cada un d’ells una espècie de cercle imaginari que l’envolta a ell i a les seves pertinences, un cercle personal, inviolable per a la resta d’individus.
Però què passa quan algú viola aquest cercle de llibertat d’un altre individu? segons la llei, hi ha certs individus que tenen el dret de despendre a l’agressor del seu cercle per a castigar-lo.
Però un Nightowner és egoista, individualista, orgullós, perquè ha de deixar que altres es vengin per ell? No és cert que davant la justícia l’agressor perd el seu cercle? No és cert que un home lliure pot establir les seves pròpies lleis sempre que la seva autoritat resti a l’interior del seu cercle i no envaeixi el de ningú més?
Si ho mirem tot de forma global, tenim un individu que entra en l’espai legítim de llibertat d’un altre individu perdent el seu propi cercle, la seva llibertat i protecció, i tenim també que en l’espai que ha envait, hi ha unes normes.
No seria legítim que si l’agressor envaís el cercle d’un Nightowner, aquést imposés les seves lleis a l’agressor?
Només hi ha un límit, aquell que castiga la justícia, no hi ha la consciència moral de la societat, el Nightowner es pot defensar segons les seves lleis la seva llibertat, la seva vida. Ja he comentat la inutilitat de l’atac, però cal lloar la defensa, amb tot el que comporta, amb el càstig que cregui convenient.
És la llei del Nightowner, la que ell mateix imposa dins del seu propi cercle, dins la seva llibertat, dins la seva vida.
Quin és el terme mig pel qual suspiren tantes religions, tants sistemes filosòfics? quina és aquesta perfecció tant cercada?
Rès, imaginacions vanes, castells d’aire.
De què hem de cercar el terme mig? d’un extrem bo i un altre de dolent? d’un extrem positiu i un altre de negatiu? d’un extrem material i un altre d’espiritual? d’un extrem celestial i un altre de terrenal?
Qui ho classifica així? la gran majoria?
Si és així, de què cerquem el terme mitg? de la gran majoria? de l’opinió d’aquesta gran majoria? del què li han ensenyat a la gran majoria? de les seves tradicions? de la seva cultura? de les seves creences?
Per a què? per a romandre al mig d’aquesta societat? per a ser un de tants dins la societat? per a "viure" com tot aquell que s’ha conformat amb el terme mig? per a "viure" segons el que li han ensenyat que era el millor per a ell? per a "viure" com el que li han fet creure que era el millor?
Però, el millor no seria allò bo? un dels dos extrems? perquè no tendir-hi? perquè sortiries del mig? de la multitud? perquè et mirarien malament tot i que faries allò que consideren bo?
En cas de ser quelcom acceptat, cada individu o persona d’una societat lluitaria per ser el millor, el més bo, o cada individu o existent d’una societat tendiria vers una direcció diferent, la que considerés més bona. No es conformaria en ser tan sols un entremig, no voldria ser manat perquè ell no formaria part de la massa, seria un extrem, i una societat d’extrems seria una anarquia. Però és que cada home no té dret a tendir vers allò que creu millor? no és acatar el vot de la majoria, és acatar el vot de la tradició, d’aquells que varen decidir què era bo i què era dolent, d’aquells que varen imposar unes normes de comportament, d’aquells que volien una societat governable, d’aquells que volien a tothom dins del mateix ramat.
Si algú et demana: "quin dia és avui?", no només demanant si és dilluns, dimarts... sinó demanant-te també el dia del mes, a què és degut?
Potser és degut a que el temps no és massa important per a ells? potser a que no viuen per a sí sinó per a les seves obligacions? Jo em decanto més aviat per aquesta segona pregunta com a resposta, perquè n’hi ha molts que existeixent al llarg del temps, ocupant la seva existència, omplint-la amb tot el que poden i així no haver-se de preocupar per a viure el temps que els resta per a ells.
Sobre tot això m’ha fet reflexionar algú que tothom que el coneix el qualifica de boig, però no pel seu comportament extravagant, sinó per les seves crisis nervioses, una certa alienació mental i pel que en diuen els metges especialitzats, que, efectivament, és boig.
Aquest algú, que és qualificat com a alienat mental, crec jo que és una de les poques ments que no estan alienades de la seva vida pràctica, del dia a dia, doncs, tot i que sense venir a to en la conversa que manteníem (cosa que segurament ajudaria a sobtar-me encara més per les seves paraules) em va dir quelcom que he intentat recordar amb les mateixes paraules, però el fet és que quan les vaig sentir, em vaig quedar perplex pel seu sentit, i no les recordo amb exactitud.
Però em va demanar, estant-ne ja segur, si aquell dia era dimecres, i, efectivament, ho era.
Després d’això, va fer una espècie de càlcul mental i es va girar cap a mí i va dir-me que ell comptava cada un dels dies de la seva vida perquè no se li escapés ni un dia.
Un cop ens vam haver separat, vaig reflexionar si això era un exemple de bogeria o, tot al contrari, d’una intensa vida.
Crec que el control dels seus dies, del seu temps, la consciència de estar en aquest temps, de viure dia a dia, de la seva vida.
Potser davant dels altres no és vist com amb massa llibertat, és vist com molt lligat al temps, però el cert és que controla el temps, el té agafat. Quan nosaltres anem amunt i avall mirant el rellotge (i aquí em refereixo també a mí mateix), controlem el temps o és aquesta invenció humana la que ens controla a nosaltres, éssers humans?
Qui és més boig, aquell a qui el temps li controla la seva existència o aquell que viu controlant el temps?
Hi havia una vegada una formiga que vivia en un formiguer junt a mil set—centes vint-i-una formigues més. No era una reina, ni es tractava tampoc d’una guardiana, tan sols era una de les moltes encarregades d’anar a cercar els aliments, era igual que totes les altres, més petita que la reina i que les guardianes, però de la mateixa mida, color, força... que les altres formigues, però... tot i això, no era una més entre les demés, perquè el seu petit interior era, efectivament, petit, però diferent a als altres diminuts interiors de les altres formigues.
Això no va ser d’un dia per l’altre, no es va despertar un dia essent diferent a les altres mil set-centes vint-i-una, sinó que ja li venia de petita, quan les grans ensenyaven a les més petites a seguir els rastres, a cercar el menjar i a fer totes les altres feines que havien de fer per la seva condició de formiga treballadora, amb uns mètodes molt més semblants al servei militar dels humans que no pas a la seva escola.
Vistes aquestes perspectives, decidí de no aprendre-ho amb aquelles més experimentades i segons els seus mètodes, preferí aprendre ella sola a desenvolupar el seus instints des del seu petit interior.
El cert és que va trigar més que la resta de companyes assolir el nivell òptim d’aprenentatge requerit en una formiga de la seva condició, sobretot li costà molt aprendre a caminar en filera, però, tot i això, es deia d’ella que sortint a explorar i cercar menjar pel seu compte, era una de les millors que les seves minúscules memòries podien recordar, per no dir la millor.
Tot i això, eren grans les seves dificultats per caminar en filera amb les altres o per a seguir el rastre deixat per les seves companyes, però tot això ho va acabar solventant. Va descobrir que, caminant paral.lelament a la filera i sense seguir el seu pas, podia anar a un ritme similar a les altres, superior fins i tot, cosa per la qual li varen donar permís, doncs treballant era una de les millors.
I així va ser que aquella petita formiga va anar engrandint el seu minúscul orgull, cosa que l’anava distanciant, cada cop més, de les seves mil set-centes vint-i-una companyes, les quals no la comprenien, ni entenien com no es podia resignar a obeïr i treballar com la resta de milers de milions de formigues de tot el món, però la necessitaven a ella pel treball com ella necessitava el formiguer per a viure, així que varen signar un conveni entre les dues parts.
Les formigues no es caracteritzen per ser massa bones en física, així que no entenien com tant d’orgull cabia en aquella menudesa de cos, i com tampoc no són religioses, no ho podien atribuïr a la seva part espiritual, perquè no en tenen.
El fet és que el seu orgull era incommensurable, quan trobava una peça d’aliment, l’arrossegava ella sola fins al formiguer, refusant tot possible ajud provinent de les altres formigues per molt gran i pesat que fos l'aliment
Fins i tot, quan estava en perill, repelia tota formiga aliada que pretenés ajudar-la, encara que es veiés obligada a fer les mil i una filigranes per sortir-se’n (diuen que va aprendre a emprar les mordaces de la boca com a un parell de cames més per a poder còrrer més ràpidament).
Però va arribar el fatal dia de la seva mort, havia trobat un estornell que havia mort electrocutat per cables d’alta tensió i havia caigut, sense vida. Era la millor peça que mai havia trobat, tant aliment i, a més, ja fregida.
Va decidir d’anar tallant mica en mica l’estornell i trasportar-lo a talls cap al formiguer, des d’aquella blanca illa envoltada d’un gran desert negre, que era on havia caigut l’ocell.
Ràpidament, va aprendre que si atravessava aquella illa (blanca i rectangular) pel seu costat més llarg i seguia recte, arribava abans a la fi del negre desert, que no pas caminar pel costat llarg i sortint de l’illa pel seu costat més curt. També va aprendre a salvar unes grans rodes que anaven amunt i avall, i, curiosament, sempre anaven juntes en nombre parell (dues o quatre, habitualment).
Un dia, però, el trànsit d’aquella carretera va augmentar, començaven les vacances d’estiu i era una carretera de la costa. Això, i amb la calor que feia, va estar a punt de deixar-hi les potes més d’un cop, però no vàren ser els cotxes qui la van esclafar, sinó un gos despistat que també creuava la carretera i que només estava pendent dels cotxes.
El gos la va trepitjar i la petita formiga va quedar malferida, les companyes la veieren i algunes d’elles correren a ajudar-la, però la formiga, malferida ella, va aixecar el cap i les hi va fer que no, que no volia que l’ajudessin. Les altres formigues, astorades, s’aturaren en sec, i va ser en aquell moment que una bicicleta li va passar pel damunt, llavors, una de les petites formigues va dir a les altres petites companyes: "aneu a dir que aquella formiga ha mort", no es sap si encara estava viva o si només va ser un espasme nerviós, però quan va acabar de sentir-se aquesta frase, aquella formiga va moure les seves potes deixant-les en forma de "V", cosa que va deixar astorades a les que encara la miraven, fins que es van adonar que des de l’inici dels temps, quan moria una formiga, es deia això, que moria una formiga, però que en aquell cas havia estat diferent, havia mort aquella formiga, perquè tot i que era una petita formiga, no era una petita formiga com tantes altres, sinó que va ser aquella entre les altres.
També diuen que a partir d’aquell dia, aquell gos va patir fins a la seva mort una extranya plaga de formigues, que els seus amos i cuidadors no varen poder extingir mai, doncs no existien productes per matar formigues que no afectéssin als gossos, però bé, són només coses que es diuen.
Però recordeu, tot i que siguin coses que es diuen, si alguna vegada observeu una formiga que no camina seguint la filera de les altres petites formigues, mireu si ella us mira a vosaltres amb posat ferm i orgullós, i penseu-vos-ho bé abans de trepitjar-la.
Què podríem dir sobre ell que no es pugui llegir en qualsevol llibre seu o tractat filosòfic que en parli? jo crec que només opinió personal, i una possible comparació entre el Superhome i el Nightowner.
Primer de tot, estar d’acord amb ell en la lluita contra la raó, la denúncia de sotmetre la vida a la raó, però ell creia que si la raó era quelcom derivat de la vida, tenir la vida en funció d’un valor creat per ella és apagar-la, limitar-la. Mentre jo, seguint amb un vitalisme fonamental, crec més en la vida pràctica, i no podem referir-nos a un error original que ja no podem corretgir, sinó que el que hem de fer no és sinó remeiar-lo en la vida actual de cadascú, i això és ampliant els valors en funció dels quals podem tenir la nostra vida, i la meva proposta és la intuïció.
També estic d’acord en criticar la moral occidental que va en contra dels instints primordials de la vida, tant en la moral, la religió i la filosofia que d’aquesta moral es deriven, i que porten a crear homes esclaus, de comportament comú i dominable seguint fictícies virtuts. Però tot i això, jo em decanto a quelcom d’àmbit més individual, no podem canviar tota la societat occidental, i, si ho fem, acabarem establint unes altres normes, un altre comportament..., i en el fons no haurem canviat rès. Sí es pot fer a nivell individual, doncs la cultura provinent de Plató i del cristianisme situa a l’home entre les coses més simples i vulgars, i si canviéssim els valors, l’home veuria que, respecte als altres, no ha guanyat rès, hi seguiran existint les classes, els status, etc..., mentre que si certs individus canvien els seus valors, surten d’aquesta escala de valors i poden observar a aquells que resten dins l’escala, tota la massa social, comparar, i sentir-se Superhomes. Mai podran sentir-se tals i al voltant seu tot resta igual, ells resten en un lloc similar en la nova escala que el que ocupaven en l’anterior i no senten aquesta diferència al seu interior.
Nietzsche va trencar els valors, però no en va crear de nous, i si la societat se’ls ha de crear, preferirà quedar-se amb els vells per molt dolents que creguin que són, seria molt difícil que tots es posessin d’acord per a elaborar una societat amb uns valors nous, comuns i vàlids per a tothom, impossible fins i tot, i ningú s’arrisca a desfer una societat perquè algú diu que està mal fonamentada tot i que funcioni. El vitalisme s’ha de dur a terme en la vida pràctica i per a la vida pràctica, no a partir d’ella però dirigida a ser una utopia. Només és possible que uns quants ho facin, mentre la societat no es trenqui, seran els escollits per si mateixos, els Nightowners.
No tots es poden posar al nivell d’un déu o superar-lo, no tots tenen una força interior, una confiança en sí mateixos i una fam de vida prou grans per a fer-ho. El mateix Nietzsche diu que vivim amb uns valors propis dels dèbils, però no veu que aquests dèbils són la majoria de la societat, i que no cal canviar aquesta societat per uns pocs que no formen part d’aquesta massa de dèbils, només han de viure segons els seus valors, sense que incideixin i es vulguin menjar els valors dels dèbils.
Tots dos tenim una mateixa idea al cap, però la realització o l’intent de realitzar-la en la vida pràctica, és molt distant una de l’altra.