Després d’un temps he decidit tornar a escriure, no per canviar el que ja he escrit, sinó per donar-ne uns apunts més, esclarir alguna temàtica que no ho hagi quedat prou... i és que amb la distància que proporciona el temps, pots experimentar quelcom que només sabies en la teoria, o pots notar que algun petit punt estava explicat de forma que només jo el podia entendre.

M’agradaria fer notar que la introducció de la primera part del llibre va ser un tant "infantil", copiant quelcom ja dit i duent-lo al meu propi terreny, però va ser la forma de deixar enrera al meu darrer ídol i als meus darrers fantasmes, i començar aquella primera part de forma totalment coherent a les idees que allí s’hi reflectiren, una de les quals pretenia incidir en el fet que qui té un déu o un ídol, o totes dues coses alhora, en comptes de tenir-s’hi com a tal a sí mateix, mai podrà arribar allí on ells no ho van fer, i, per tant, no podrà superar-los ni a ells ni a la societat que representen.

Algú em va demanar d’esclarir una mica l’egoisme del Nightowner, hi ha qui no entén la diferència entre aquell que dóna per a obtenir quelcom a canvi i aquell que ho fa per a sí mateix. La diferència recau, bàsicament, en que aquell que dóna esperant recuperar-ho, depèn dels demés, el seu poder interior s’exterioritza i es torna feble; en canvi, aquell que dóna per egoisme segons el meu criteri, és aquell que ha pres una o diverses direccions, i la decisió de ser-hi conseqüent, i si ha de donar, i pot, per a què, al seu voltant, el cercle de poder que exerceix entorn de sí mateix, tot funcioni com ho ha de fer per a poder seguir amb la direcció presa de la forma que ha decidit, ho fa.

 

Hi haurà qui pensarà que faig una còpia de Nietszche, del seu Super-home, però no és així per una diferència bàsica, doncs el Superhome dóna perquè vol i quan vol, el meu Nightow-ner ho fa simplement per-què li convé, perquè és egoista, no espera rés a canvi, ja que donant el que dóna ja obté el que pretenia.

Potser algú es preguntarà com és que no he anomenat al meu "ideal" d’home quelcom així com Master o Lord of the night que és més típic, i és perquè connoten una possessió total de la nit, i això no és possible, almenys en el meu ideal, doncs així com ell domina la nit, també és posseït per ella, això fa que no en sigui l’amo o el senyor, sinó l’organitzador, el dominador... és una relació recíproca envers la nit, cada un viu dins l’altre alhora que el té dins seu, només així trobem a l’anomenat Nightowner.

En aquesta quarta part hi trobarem, a part dels típics aforismes, respostes a preguntes quotidianes i no tant quotidianes des d’un punt de vista diferent, nocturn i vital.

Algú em va dir una vegada que parlant no arreglaríem el món, i jo em demano: qui ho vol en realitat això d’arreglar el món ell sol?

En primer lloc, des del moment en què és formulada, ja és una empresa impossible de dur a terme per a un sol home, doncs n’hi ha milions que no pensen com ell i que no acceptarien els canvis que aquest home sol pretengués d’introduir; en segon lloc, i segurament més important, perquè hem d’arreglar el món? qui vol sacrificar la seva vida per a la resta de la humanitat? algú que no té massa autoestima si sacrifica la seva vida pels demés, i, si és així, pot servir al món algú que no s’aprecia massa a sí mateix? no ho crec pas així.

Algú que vol viure, viu per la seva pròpia vida, que és el que pot sentir al seu interior, i no a i per la vida dels demés; què haurien fet aquests "demés" per merèixer la dedicació total d’una vida que no és la seva, que no els hauria de pertànyer?

Potser l’han engendrat i per això deu la vida als pares? és difícil que els pares pensessin concretament en sacrificar-se i generar una vida, sinó més aviat fou engendrat per a fruir criant-lo, per abstreure’s de les penes i els problemes que els envolten, o fins i tot per a sentir-se orgullosos momentàniament en la seva vida mediocre, elevar-se fins a la divinitat amb la creació d’una vida. Val la pena dedicar-los-hi la vida sencera?

Realment, s’ho val el donar la vida o dedicar-la a un govern, un país, que t’ha pres tot el que ha pogut i que ha viscut del teu treball? Es val el sacrifici per una societat a qui donaràs la vida i l’únic que canviarà seran els seus líders (això si no els enforteixes amb la teva acció)? Val la pena donar la vida per aquells que no ho farien per tu? Val la pena... bé, millor deixem les sectes i les religions a banda perquè qui sigui prou intel.ligent per a llegir això, entendre-ho i sentir-ho al seu interior, sabrà que els líders de sectes i religions que "sòls" es preocupen de la ment i de l’esperit tenen més pertinences i béns materials que la gent que ho necessita de veritat, la gent que ha de treballar per guanyar-se el menjar, i no els que s’aprofiten dels demés per a què els el donin.

No sé perquè he diferenciat sectes de religions, perquè vist des d’una certa distància et pots arribar a preguntar si realment val la pena creure, ja que si creus en alguna cosa que et diuen que és bo per l’ànima i la ment, les reprimeixes, així com a tu mateix, dones part de la teva vida i de tu per uns escrits o paraules, val la pe-na? t’han pres di-recta o indirectament una part important de la teva vida, del teu treball, del teu esforç, t’han pres la suor del teu front. S’ho val tot això donat a canvi de ser conduït enmig del ramat al llarg de tot el que t’han deixat de "vida" en el que anomenen "llibertat"?

Creure o no és una de les poques tries que podem fer, ser esclaus o no n’és una altra?, mentre que la societat on vivim, el seu govern i les seves persones no les podem escollir, podem anar-nos-en a una altra societat, però això voldria dir que no som prou forts per enfrontar-nos amb qualsevol cosa; a més, allí on anem hi haurà una societat i un govern que tampoc els haurem escollit. Es poden elegir els governs, és veritat, però sempre seran això, governs que ens governen, condueixen, i ho fan a través d’un camí ple de tanques que hem d’anar saltant, i, en fer-ho, es va desprenent de nosaltres allò que ens cal per sobreviure com a individus.

Potser ens hauríem de demanar: val la pena viure? la meva resposta és afirmativa a menys que la nostra vida no la fruïm nosaltres sinó els que ens envolten, perquè, com ja he dit en alguna altra ocasió, la meva vida és meva per definició, tot i que la societat no ho cregui així i entengui que la meva vida no és només meva sinó que n’hi ha una part dels demés pel fet de viure amb ells, però no sóc jo qui ho ha escollit, m’hi han deixat i encadenat, m’han ensenyat de forma que n’hagués de dependre absolutament, i, a més, he de pagar per això.

Val la pena esforçar-se a ser diferent, a guiar-se per un mateix, a ser un mateix amb tots els entrebancs per part de la societat, del govern, de les religions... i el que això suposa per poder fruir al màxim de nosaltres mateixos i de la nostra pròpia vida? aquesta resposta no la puc donar, això s’ho haurà de respondre cadascú segons el seu apreci a la vida, les seves ganes de fruir-la, la mesura en què depèn de la societat, la por que li té a la mateixa... i preguntar-se: Val la pena (viure)?

Al llarg de la vida has d’aprendre a creure, a tenir fe: en tu mateix, deixaràs que et guiïn uns papers escrits en un altre temps, un altre lloc, unes altres condicions en contra de la teva voluntat, de tu mateix? si és així, que et vagi bé, potser ens retrobarem en una altra ocasió, jo m’en vaig, tinc pressa, he quedat per viure la vida amb i per mi mateix.

Ningú no és realment lliure en la societat actual si no és que té els suficients diners per a comprar la seva llibertat i el temps que ocupa, a més ha de saber-la usar, ha de ser independent econòmicament per a poder fruir del més proper a la llibertat, si no, el millor a què pots aspirar és a comprar-ne uns instants, és la vida d’avui en dia. Tot i que hi hagi qui digui que no té res i és lliure, em sembla molt que confon la llibertat amb la marginació i l’efecte de les drogues.

Quan entris a la nit, si hi entres, tanca la porta al teu darrera, no sigui cas que duguis, sense saber-ho, algú al darrera que s’hi perdi.

Tens ganes de lluitar? dóna cops de puny a la paret, és veritat que no s’hi tornarà, però tampoc anirà pel món explicant els teus punts febles ni et portarà un seguit de persones que es creuen més forts que tu sense saber qui ets per lluitar amb tu.

És cert que el drac simbolitza la vida i la pantera l’instint, però què en feràs de saber-ho si no n’ets la reencarnació a la terra?

Hi ha qui es demana què se n’ha fet dels idealistes, crec que es varen perdre fa molt temps, anys, enmig dels seus deliris sobre el gran esperit de l’univers, del tot, i no els tornarem a re-trobar ni es retro-baran a ells ma-teixos fins que no arribin a compren-dre que l’únic esperit que compta, l’únic espe-rit real és el d’un mateix, i que l’ideal més alt no és altre que col.locar al propi esperit davant l’uni-vers i no sentir-se ridícul da-vant del mateix, com tampoc poderòs, si no sentir-se in-dividu, sentir-se un mateix, perquè saps qui ets en rea-litat i és aquesta l’única forma de tenir un ideal, el del propi idealista. Quan això s’entengui, ressorgiran els idealistes d’allí on són enterrats.

Perquè ens han acostumat a dormir de nit? perquè de nit és quan es desperten els instints que dormen de dia, la pantera que portem dins nostre, i la millor forma de controlar-los és evitant-los.

La vida pot ser molt pesada i avorrida, sobretot per als qui s’han quedat a la sala d’espera.

Alguns pensen que el meu ideal de món és aquell d’eternes tenebres, sense llum, poblat només per Nightowners, però si això esdevingués realitat, què seria del seu orgull si fos com tota la resta, si no hagués de lluitar dia rera dia per a ser tal com vol ser, si perdés el punt de referència que li indiqui cap on no ha de caminar, la seva essència, la seva raó de ser, el seu mite de sí mateix; desapareixeria l’espera de la posta del sol que porta amb ella l’inici de la vida nocturna, l’emoció de deixar a una banda la raó per a poder guiar-se a través de la intuïció de la vida.

Existeix una adicció al món més devastadora que qualsevol droga, malaltia, plaga, perquè no et destrueix ni et mata directament, sinó que es va menjant poc a poc la ment, la voluntat i la vida dels qui la pateixen, i aquests són molts milions. És coneguda per molts noms diferents i es presenta sota moltes formes diverses, alguns l’han anomenada fe, altres bona conducta, també ha estat citada com a devoció, fins i tot hi ha qui l’ha anomenat com l’adicció al voler ser "una persona normal"; com podem intuir, afecta sota moltes formes i en graus diferents, però bàsicament és la mateixa adicció amb els mateixos efectes. Ha arribat a ser tan comú que a la gent no li importa ja gens patir-la, perquè si la majoria la pateixen, la pròpia "malaltia" ajuda a ser-ne un més sense importar-te el demés.

És més, quan una de les seves formes desapareix, se n’ha de crear una altra de nova per a què la gent que patia l’anterior forma no es torni boja en trobar que pot ser diferent a la majoria, té inculcat al seu interior aquesta adicció que no li ho permet ni pensar.

És per això que en aquest món no és possible una societat de Nightowners, perquè la humanitat sencera està malalta, i són pocs els que es mantenen sans o els que es podran arribar a curar algun dia, i d’aquests encara són menys els que tindran el valor i el desvergonyiment d’estriar viure la nit.

A molts jocs, no pots esperar que t’arribi la pilota, si no la vols perdre l’has d’anar a buscar, així és el joc de la vida, perquè potser l’estàs esperant en un camí per on no passarà mai o els que t’envolten te la prendran abans que la puguis tocar.

Algú va dir que l’home era un depredador, tenia la vista frontal per no perdre de vista la seva presa mentre la perseguia, però el cert és que els depredadors saben què val la vida i com s’hi han d’enfrontar.

Em pregunto si queda algú que realment senti la nit, no només que hagi après a fruir de les seves ventatges, sinó algú que sortint de casa miri al cel, cerqui l’ull de la Gran Pantera, somrigui i li pi-qui l’ullet, algú que senti com el drac que porta dins es belluga, algú que no tingui a la nit com a excusa, sinó en ella es senti ell mateix amb el que l’envolta, algú que no s’espanti quan les ombres tra-vessin pel seu davant, sinó que es vegi a ell mateix com a una ombra reflexada per la llum de la lluna, algú que davant d’un bosc on la claror de la nit sigui dèbil no el voregi, sinó que hi entri i deixi que els seus misteris s’apoderin d’ell, algun romàntic, algun Nightowner.

És cert que la vida dóna moltes voltes, però si en un determinat moment la perds de vista i t’en quedes fora, corre a cercar-la de nou si no vols intentar de provar la teoria cíclica que diu que tot torna al seu lloc cada 28000 anys, tot i que potser és certa, però em sembla que si ho esbrines, ja no estaràs per reprendre la vida allí on la vares deixar.

En un univers paral.lel al nostre, en un món paral.lel al nostre hi va haver un holocaust nuclear, la raça humana es va extingir junt amb la majoria d’espècies animals i vegetals, només varen sobreviure aquells que es trobaven en llocs on no va arribar la radioactivitat, o algunes espècies de gossos. D’entre els gossos, la selecció va estar dura i cruel, als salvatges no els va afectar, ni s’en varen assabentar i, segurament no ho feran mai. Els gossos més o menys domèstics varen tenir diverses conductes: aquells que pertanyien a algun religiós devot moriren amb llurs amos perquè creien en ells fins i tot un cop morts, i restaren al seu costat, la radioactivitat els va afectar per la proximitat i moriren tots, no els va afectar, perquè moriren creient que allò era el judici final i que s’ho mereixien. Altres gossos eren vells i no els feia res de morir, tampoc tenien forces per fugir, varen restar tranquil.lament allí on eren esperant la seva hora. Alguns es varen tornar bojos, varen començar a córrer, a barallar-se, els que no moriren per ferides, ho feren per l’esgotament. Un cas curiós és el dels gossos pastors, poderosos tots ells, que, veient com les ovelles morien o corrien en totes direccions, intentaren ressuscitar les primeres i reunir a les segones, perquè el seu poder provenia del seu domini, sense elles no es sentien ningú, i així varen acabar, com ningú, morts per moltes i diverses raons degut a que no les conseguiren reunir.

Els gossos que quedaren s’organitzaren en grups segons els seus atributs, i crearen noves races, entre elles les dels Gossos Llestos i la dels Forts.

Hi havia però una raça de gossos prou particular: no eren els més forts, però n’eren bastant, no eren els més llestos, però també disposaven d’una bona intel.ligència canina. Així, podien arribar allí on no ho havien fet els Forts ni els Llestos.

Varen saber trobar una vall on la ràbia no hi va arribar després d’una gran lluita entre els Gossos Forts i els Llestos, i varen ser prou forts per a arribar-hi.

El curiós és conèixer el perquè d’aquesta fugida en comptes de cercar amagatall allà on eren. Tot va ser causat perquè havien sentit durant molts anys als seus amos com parlaven i predicaven de religions, mitologies diverses on d’una forma o d’una altra es deia que el judici o la lluita final era només el principi d’una altra vida, però ells ja estaven bé en aquella vida, i varen decidir per una nimitat deixar a una banda l’holocaust d’aquell món i cercar-ne un altre on les creences no poguessin destruir la vida, com havien vist allí ja dues vegades.

El que no sabien, però, és que havien entrat al territori dels Gossos Salvatges, que sota una organització jeràrquica, atacaven dia rera dia al grup de gossos que havien arribat, eren més forts i ho volien demos- trar.

Molts dels gossos (que encara no tenien nom, eren una barreja de races i encara no coneixien les seves aptituds per a poder-se anomenar per alguna d’elles), moriren als atacs dels Gossos Salvatges, altres foren fets presoners, principalment els més dèbils, que s’havien amagat i s’havien perdut i quedat sols i indefensos enmig del bosc, altres havien sortit de la vall, on ja no hi havia res, i decidiren viure o existir com poguessin.

En poc temps eren ja pocs els que restaven i es preguntaven si serien aniquilats abans de tenir un nom propi, però es resistien a marginar-se o a fer d’esclaus, i encara menys a morir, havien fet un llarg camí, i no per res, perquè es podien haver estalviat el llarg i dur viatge.

Enmig d’aquest ja reduït grup de gossos n’hi havia un que des de petit havia estat maltractat pels amos i pels altres gossos, era dèbil i lleig, però el viatge l’havia enfortit, el seu pelatge havia crescut fort i sa, ja no era lleig, tampoc la bellesa ressaltava d’ell, però ja es podia veure sense ferir-se els ulls; veient-se a sí mateix cada cop que anava a beure al riu i recordant cada dia l’esforç major que havia fet per arribar amb els altres allí on eren, per no quedar-se fora del grup, per resistir als atacs, cada dia es sentia més orgullós d’allò en què s’anava transformant, va trobar també la confiança en sí mateix que mai havia tingut. Fins i tot havia après a fer allò que els humans en deien escriure i que pocs gossos sabien.

Un dia un altre gos va trobar algun dels seus escrits, el va llegir i en va quedar sorprès: eren idees elementals moltes d’elles, altres difícils d’aplicar, però totes amb raó. Ho va mostrar als demés. La llegenda diu que eren idees sobre aprendre a viure de nit, doncs els gossos salvatges només sabien atacar de dia, però que per a això havien de recuperar el seu instint perdut en els anys, perquè la forma que havien après de viure amb els humans només servia quan hi havia la llum del sol, no de nit. Per això s’hi resistiren en un principi, el deixar els seus hàbits de sempre era molt dur.

Mentre, els Gossos Salvatges s’havien anat civilitzant degut al contacte amb els esclaus, que ja havien creat la raça dels Gossos Esclaus, hi pertanyien per herència, i fins i tot els hi agradava. Els Salvatges varen enviar un tractat d’amnistia amb el que deixarien viure a aquell grup reduït al seu territori, això sí, sota les seves ordres. I així ho varen fer, varen signar tots els gossos del grup en un prat neutral, però quan varen acabar es varen adonar que en faltava un, aquell de qui hem parlat abans. Uns diuen que es va quedar adormit, altres que va tenir una idea genial sobre els seus escrits i que estava massa ocupat per anar a signar, altres que no hi va voler anar perquè no volia rebre ordres d’assassins ni de ningú, ell mateix s’havia fet fort i llest, i que el seu orgull no li permetia signar. Sigui el que sigui, el cert és que, de nit, quan la lluna retalla amb un joc d’ombres i penombres els cims de les muntanyes que envolten aquella vall, algun gos ha pogut veure, des del poble de la vall, una silueta coneguda, una figura serena i tranquil.la que observa el poble llarga estona i s’en torna al bosc. Les males llengües diuen que li agradaria ser un més del poble però que el seu orgull no li permet demanar-ho, aquells que el varen conèixer, però, afirmen que no és això, sinó que ho fa per sentir-se orgullós d’ell mateix perquè no va fer el que varen fer els altres; fins i tot comenten que si no haguessin signat potser serien més feliços, i es consolen llegint allò que els va deixar aquella ombra de la nit, allò que representava el que podien haver estat, una raça per sí mateixos, però ja saben que no ho seran mai, seran sempre súbdits d’una raça i descendents de la mescla d’unes altres dues, sempre els restarà l’ideal de formar aquella nova raça que han anomenat com a els Gossos de la Nit. Qui ho sap, potser, amb el temps... però no crec que aquest final canviï substancialment.
 
 

Aquests són uns pensaments tan profunds que poden penetrar al fons de cadascú o poden acabar al fons del mar, perduts i oblidats.

Si la vida és una maledicció, què serà la mort sense els sentits ni la ment?

Si treus a l’ànima tot el que no és propi d’ella, què en queda? el no-rés, una mort eterna dins la foscor, la quietud, l’oblit; no sents, no perceps, no penses, no veus, no intueixes...

Mentre hi ha vida hi ha esperança, i què pots esperar de la mort? rés, perquè més enllà no hi ha vida ni esperança.

Aprèn quins són els teus defectes, si no els vols aniquilar o no ho pots fer, no ho facis, sigues un mestre en ells, converteix-los en virtuts, sigues-ne el millor, si no, t’aniquilaràs a tu mateix, romandràs en l’existència que no és més que una vida defectuosa.

Encara estàs llegint? creus que aprendràs més de la vida llegint això que sortint i corrent fins que caiguis esgotat, enmig de la nit, i tu, sol amb ella...?

Perquè els defectes han de ser defectes? perquè a algú no li agradaven i va imposar que fossin tals? perquè no convenen a la societat en conjunt? qui ho sap, el que sí podem saber és que aquell que vol arribar o ha arribat allí on volia a una caracterís-tica pròpia anomenada pels demés "defecte", no ha de ser tal, almenys si es sent orgullós d’on i de qui és.

Cal conèixer als que t’envolten, els has d’estudiar, no t’en pots aïllar del tot, perquè o bé t’hi sotmets, o bé no abaixes mai la guàrdia , has d’apren- dre a pre-veure els seus mo-viments, tot allò que pot passar al teu voltant, has d’aprendre a poder abaixar la guàrdia i trobar el temps sufi-cient per a observar el teu voltant, recordar qui ets i on ets cada cop que ho necessitis, per així poder seguir endavant conscient-ment i con-seqüentment a les te-ves idees.

Vols ser profeta i alliberar als xais? encara que no et segueixin des-prés a tu seran lliures per tu, can-viaran de pastor o res-taran sense ell, cosa encara més perillosa, perquè ells encara no han après a viure d’aquesta forma.

Vols ser el teu propi pastor? doncs fes-ho sota una pell d’ovella, si no, et giraràs un dia i trobaràs al teu darrera un seguit d’ovelles descarrilades que es creuen que són com tu, però no ho són perquè, senzillament, no són tu.

No sobreviuràs contemplant la verdor de les fulles als arbres ni l’esveltesa de les seves branques, només sobreviuràs esquivant-los i continuant endavant, cosa que pots fer perfectament veient-ne la silueta amb la llum de la lluna, quedar-te a contemplar la seva bellesa tan sols és un luxe que et pots permetre quan viure de dia ja no sigui un perill per a tu, quan no ser com els demés no faci perillar la teva vida (si la tens).

Si a la Terra del Sol n’hi ha prou amb aixecar la mà i tapar l’element que enlluerna per a seguir endavant guiat per la mateixa llum que instants abans t’havia cegat, a la zona de la foscor la cosa no és tant senzilla, ni molt menys; has d’entrar-hi tantejant, l’única guia que hi trobes és el mateix que t’en ferà sortir i que, segurament, fins al moment de quedar-te sol amb ella dins la foscor, no havies conegut: tu mateix. No en tens prou amb la mà que abans havies col.locat entre la teva vista i el sol per a poder endinsar-te en la Terra de la Nit, et veus obligat a dur artilugis que il.luminin certes parts d’aquesta foscor desconeguda, tot i que sempre seran parts petites en relació a la zona que no es veu, amagada i protegida per les tenebres. La teva ment ha d’ésser àgil i desperta, cal que recordis on és cada cosa un cop ho has deixat d’il.luminar i retorna a l’invisibilitat opaca i negra, si no, cauràs un cop darrera l’altre i acabaràs perdut en una terra de dolor i pena per a tots aquells que han fet com tu: entrar-hi negant els seus principis, aportant llum allí on els cossos tenen com a única protecció la carència d’aquesta llum, i és llavors quan comences a témer la foscor, quan notes que, enmig d’ella, les coses es mouen al teu voltant, se t’apropen i tornen enrera per fer-te entendre que, per molta llum que puguis aportar a la nit, sempre hi restarà una ombra d’on no en podràs controlar els éssers que hi habiten, i tindràs por. Però hi haurà qui hi entri sense llum, perquè la seva guia no és a la mà, sinó dins seu, i és així, quan esdevé un de tants cossos que es sotmeten a la protecció de la foscor, que és acceptat a la Nit. Un cop dins només et cal intuïció, deixar-te portar per ella, donat que la vista i la raó hi són inútils en aquella terra.

Quina paradoxa que és la mort, et veus lliure de tot, de les pressions temporals, socials, existencials... però un cop te n’has alliberat, et veus sumit en l’angoixa de no tenir les pautes que tenies en vida, la concepció ha de canviar, ja no tens vida, tens mort, et trobes en una llibertat angoixant quan en vida cercaves la llibertat angoixantment.

És el que molts s’han demanat, però jo crec que caldria demanar-se abans de què ens serviria conèixer la realitat. Jo crec que de poca cosa, perquè si no vivim en la realitat mateixa sinó en l’aparença, el que ens hauria d’interessar de debó fóra conèixer l’aparença, i no com es produeix aquesta, sinó què produeix.

Aprendre a dominar-la, a tenir-la sota control, a viure-hi en definitiva, perquè tot el que sigui voler viure on no podem és tan sols una utopia, una il.lusió que produeix angoixa. Aquell que conegui la realitat viurà angoixat perquè assimilarà la realitat a la veritat, i hi voldrà viure sabent que és quelcom impossible. És l’angoixa de la realitat, impossible de distanciar-la de les nostres vides un cop s’hi ha apropat.

I és per això que jo us dic que val més dedicar-se a aprendre a viure en l’aparença, cosa que poca gent sap fer, perquè no és la realitat, però sí que és la veritat, la de les nostres vides al-menys; l’única vida que viurem serà en l’apa-rença i, a menys que aprenem a fruir-la, a viure-la, tan sols tindrem una existència real en l’aparença que no haurem conegut i una vida somniada en la realitat que pretendrem conèixer.

Si un ha d’aprendre a viure, i a viure defensant-se dels demés, ho ha de fer en l’aparença, perquè és aquí on rebrà els atacs, no en la realitat.

Temps era temps amb princeses, herois i castells, quan l’orgull i l’honor anaven lligats a la valentia, la destresa i la intel.ligència, avui en dia s’ha perdut algun d’aquests valors, d’altres han esdevingut defectes, i, dels restants, només són considerats vàlids quan un n’ha radicalitzat algun aspecte i se n’ha fet esclau.

Però és que hi ha qui fa de les seves característiques les seves virtuts, i hi ha qui concedeix que són defectes, hi ha qui creu que ell és com li diuen que és i hi ha qui treballa aquelles característiques que més li convenen i reprimeix les que li dificulten la vida, s’anomenin virtuts o defectes, per a ser tal com ell vol ser.

El déu Kronos, un dels déus més poderosos que mai ha existit. Tots els altres han estat controlats i superats en alguns casos, el poder dels homes ha arribat lluny, però ni un home, ni un Nightowner ha arribat mai a superar el temps, cert és que s’hi han pogut adaptar, anar més ràpid o més lent, o al seu ritme, cosa que li haurà permès de captar el temps intuïtivament, però només això, mai ningú no ha aconseguit fer variar les passes del gran déu Kronos, han pogut modificar l’espai, la matèria... però no el temps, que camina amb pas ferm, fix, segur i etern.

Qui diu que la vida és lògica? t’ensenyen a viure d’una determinada forma, a creure, a obeir i a portar-te "decentment", com la resta, i quan ho fas, s’aprofiten de tu i et prenen tot el que poden o, al-menys, tot el que els convé, l’única forma de sortir-ne és deixant de dependre’n, això es pot fer apre-nent i pensant pel teu compte, seràs diferent i et miraran ma-lament, però això serà perquè ja no es podran apro-fitar de tú, perquè ja no hi creuràs o bé ja perquè ja no tindràs rés que els pu-gui fer servei, pots ser poderòs so-bre els demés i es-clau d’ells al-hora o pots ser lliure i poderós sobre tú mateix, però per a això, abans has d’aprendre a lluitar contra la vida, la vida que t’han inculcat i que volen que visquis, perquè no els serveix que siguis diferent.

Tot home té al seu interior una part diürna i una de nocturna, normalment la gent aprèn a viure de dia, però existeixen (o millor dit, viuen) algunes persones que senten, o els provoquen el sentir, com la seva part nocturna creix dins seu guanyant terreny a la claror de la raó, i no hi poden fer rés.

Potser pensareu que Nightowner és aquell que té una part nocturna predominant que la deixa en llibertat, que viu la nit, però no és tan senzill, per a viure la nit s’han d’aprendre moltes coses, t’has de preparar per a fer-ho, perquè no és tan sols canviar la llum per la foscor, no, és molt més, és canviar el teu sistema de vida, la teva visió sobre la mateixa, la teva concepció d’ella i la teva forma d’entendre-la, ja que no l’entendràs, la viuràs.

A més, no has de saber només que la nit és dins teu, no has de creure que només per això ja et pots considerar un Nightowner, sinó que, a més, has de ser conscient que tu li pertanys, que el teu esperit nocturn no és independent, ja que és una part de la nit, ets inmers dins la seva immensitat, de la qual només en tens una minúscula part dins teu. D’acord que ets posseïdor d’aquesta part que és al teu interior, però tu també ets posseït pel que representa aquesta petita part.

Tot això perquè és quelcom que mai podràs controlar totalment, és molt superior a tu, tot i que ningú no té dret a posar-te límits i tu mateix te’ls estableixis a l’infinit, voler tenir el control absolut de la nit seria voler superar l’infinit, seria voler superar allò que et mou, allò que tens a dins i que et configura, seria allunyar-te dels teus principis, seria, finalment, no entendre que tu pertanys a la nit i que l’únic que pots fer-hi és observar el seu poder, contemplar la Gran Pantera Negra i sentir-la alhora com rugeix dins teu.

Sembla que s’ha adonat que els romàntics són un estorb, que ells poden ser la poma podrida del cistell que faci podrir a les altres. Sempre hi ha hagut algun sector de la societat on es reflectís l’esperit romàntic: en l’antiguitat existien els pobles nòmades, els pobles dels boscos i de les muntanyes que no obeïen a déus ni a reis, només a ells mateixos, lluitaven per seguir així. Després vingueren els herois, i amb ells, els joglars, uns eren lliures per sí mateixos i pel que representava i els altres s’escapaven de la realitat recordant les gestes passades mentre vivien de forma diferent a la resta, no entraven en el joc d’amos i esclaus, ni en el de la cortesia de palau, ni en cap altre, tenien el seu propi joc que era la seva forma de viure, viure en la fantasia.

Segles més tard els joglars canviaren de nom, s’instruïren i s’especialitzaren, eren músics, escriptors, filòsofs, que pretenien reviure les antigues gestes o, com a mínim fer reviure aquell esperit de llibertat, de victòria, de vida que representaven i que molts dels contemporanis duien dins seu, això es donà principalment a Alemanya, on l’esperit de llibertat, de sentir-se a sí mateixos com a un poble, una nació va ser el més important. Fou tan important que fins i tot se’ls donà el nom de romàntics, estimaven allò que sentien, i els urgia fugir de l’opressió social d’alguna forma, i en no voler fer-ho físicament perquè estimaven llur pàtria, ho feren mental i espiritualment renovant l’antiga èpica i l’esperit heroic.

Des que tenim consciència del transcurs del temps, cada cop es viu més de pressa, els intents de fer reviure el romanticisme moren més ràpidament, a l’Edat Mitjana els joglars duraren diversos segles, a Alemanya i a la resta d’Europa el moviment durà poc més d’un segle i mig, avui en dia aquests intents moren amb poques desenes d’anys, sinó, on són aquells que ves-tien de negre com la nit i vivien sota les seves pròpies normes? ara ves-teixen segons la moda i viuen se-gons la norma de la resta de la societat,: el diner. On són aquells que varen crear la seva pròpia re-ligió, els seus pro-pis mites per po-der ser diferents a la resta? a casa seva, explicant-ho als néts mentre fan el que tot avi sol fer. On són aquells que lluita-ven per ser el que eren i tal com eren? han mort en gran part perquè ja no són qui volien ser, són algú altre, algú fet al gust dels demés.

En altres temps es va fer creure als artistes que depenent del resultat de les seves obres, s’acostaven més o menys a la divinitat, i això els feia ser poderosos; avui en dia quan més diners recullen és quan es senten més poderosos; el que no veuen, però, és que és un poder que prové dels demés, que per a aconseguir-lo han d’acatar els gustos d’aquells que els donen el poder, i això els fa ser esclaus d’aquells a qui creien que havien pres el poder.

La veu popular diu que es venen, però el que venen és la seva llibertat, el seu esperit romàntic.

Encara en queda algun de romàntic, algú que depèn només d’ell mateix, però si els reuníssim seria fàcil de comptar-los i, si esperem una mica, encara ho serà més, el romanticisme està morint.

El moviment romàntic és a punt d’extingir-se, la tradició de cantar, explicar, escriure sobre la llibertat, la nit, els boscos encantats, els antics mites i herois, les tenebres, l’amor... mentre es sent el que es canta, explica o escriu. Diuen que es perd, però no és així, es mor. Ho està matant el parlar d’amor de qualsevol forma, sense sentir-ho, el canviar la llibertat i els herois pels conflictes socials, de la vida quotidiana, la melodia que et transportava mentalment, mística i misteriosa per sons sense sentit. De què serveix tot això si ja ho tenim? els problemes, els conflictes, el treball, la vida quotidiana a la llum del sol, de res. Quan es parlava d’aquells temes senties com quelcom dins teu fluïa dins teu que et portava a somnis i paratges èpics o exòtics, ara només es cerca una reacció vers el que hi ha, vers la realitat quotidiana.

És curiós, però tot i la consciència de la seva agonia, encara no en puc fer un anàlisi final, de tant en tant encara es troben algunes sacsejades de genialitat romàntica, però cada cop són menys els que ajuden a fer aquestes sacsejades, fidels al romanticisme, però pocs i en vies d’extinció, insuficients per a fer sortir al moviment de la tomba on l’ha ficat la societat, tot i que encara podem apartar-li la sorra que li van llençant al damunt, això sí, cada cop són menys braços que han de fer un esforç més gran, però encara respira.
 

Hi havia una vegada una ovella negra que pastava enmig de les altres, o almenys ho intentava; es sentia diferent perquè el fet és que no la tractaven com a les altres: era la darrera en menjar tot i que es portava tal i com li havien ensenyat i com volia que ho fes el pastor. El cert és que la seva llana era més aspre difícil de filar, a més de negra i amb menys sortida al mercat.

Va passar així algunes temporades, fins que la fam i l’aïllament, a més de les bromes que havia de suportar de les "companyes" sobre el seu color i el seu comportament tant correcte que no la duia enlloc, la van deprimir. En abaixar la vista es va adonar que, apartades del grup en que ella havia estat sempre, hi havia, agrupades, diverses ovelles; unes eren negres i altres havien estat blanques, però en aquells moments estaven enfosquides degut al descuit, a la brutícia.

En aquells breus instants, va veure que aquelles ovelles havien estat com ella, diferents de les de la resta del grup i marginades, i que, segurament, aquell seria el seu destí.

Va acabar d’abaixar el cap i va fer unes passes vers aquell grup d’ovelles marginades, però de cop s’aturà, aixecà el cap i veié com les demés ovelles blanques i grasses del gran grup, la miraven pel damunt del llom i reien entre elles. Es va aturar de cop, en sec. Va aixecar de nou el cap. Al voltant seu les ovelles blanques i grasses. Al marge, el seu destí. Perquè?

Es va fer aquesta pregunta, la pregunta de qui li havia fixat aquell destí. Mentre, les altres ovelles havien parat de riure i l’observaven, també feien això darrer les del marge, totes estaven astorades, podia estar passant?

Es va adonar que qui li havia fixat aquell destí no ho podia fer, les ovelles, per molt blanques i grasses que fossin, eren, en definitiva, ovelles. A cap ovella no li havien donat poder sobre cap altra, sobre un igual, se l’havien pres elles mateixes, sense cap dret. Les ovelles marginades, eren això, marginades per les altres i per elles mateixes, cosa que les portava a ser inferiors, havien abdicat als seus drets. I el pastor, quin dret tenia sobre una ovella que havia matat de gana perquè no li servia per als seus propòsits?

Va ser llavors quan l’ovella va aprendre a mossegar, i a mossegar amb fúria, mai s’havia vist cosa igual, una ovella que no esperava el seu torn per a menjar i que, tot i essent negra, passava davant les altres, blanques totes elles, quan tenia gana.

L’astorament creixia dia rera dia quan veien com l’ovella negra seguia al mig del ramat, amb el cap tant o més alt que les altres. Estava passant, una ovella negra podia viure enmig del ramat, abans d’ella això només era un conte, un mite.

Els gossos que anteriorment l’atacaven per fer-la fora del grup perquè no tenia la mateixa utilitat que les demés, la van començar a respectar, alguns per les seves mossegades, altres, pel valor que desprenia per totes bandes. Entre el gran grup hi va haver discussions, moltes ovelles la despreciaven i la feien objecte dels seus insults i injúries, altres, poques, la defensaven. Aquestes darreres s’hi intentaren acostar, però ai d’aquella ovella que s’hi acostés sense previ avís!

De cop, l’ovella negra es va trobar que, enmig del ramat hostil, algunes ovelles no-anti-ovella-negra l’envoltaven oferint-li herba de la millor i el camí més planer. Tot i que no va abaixar mai la guàrdia, acceptava allò que li convenia, perquè s’ho havia guanyat a pols.

Expliquen que un dia es va aturar de sobte, i amb ella tot el ramat, diuen que va mirar cap allà on eren les ovelles marginades, un pensament va creuar els caps d’ovelles, gossos i pastor: estava cansada? havia mantingut un ritme massa alt i ara es donava per vençuda? voldria ajudar a aquelles marginades a tornar al ramat? però també expliquen que aquell va ser el primer cop que algú va veure somriure a una ovella. I seguí caminant. Des de llavors no va girar mai més el cap, ni el va abaixar si no va ser per menjar o beure.

Potser no és cert que va passar tot això, o potser no va passar així mateix, però el que és ben cert és que quelcom devia passar, perquè des d’aquella època la llana negra és més forta i sana, s’aprecia més. Fins i tot diuen que encara hi ha pastors que demanen permís a les ovelles negres abans de tallar-los-hi la llana.

Si la vida t’oprimeix, sembla tancar-se al teu voltant asfixiant-te, considera en primer lloc si és la teva vida que ho fa o si és la dels demés. Si és la dels demés hauràs de decidir si ets prou fort per enfrontar-t’hi o si deixaràs que et prenguin la vida. Si és la teva, examina primer si realment és vida o si tan sols és una existència. De ser així, existència, determina si l’has de fer durar més, però pel valor que té com a existència i el que ella representa en sí, no cal que t’esforcis massa, perquè seguirà el seu curs o s’acabarà, no importa gaire; si no, pots decidir-te a començar a viure, en aquest punt de la teva possible elecció, hauràs de crear els teus propis coneixements, pensaments i fites, pensa-t’ho abans de començar a viure la vida.

En l’altre cas, si és vida, has de veure primer si has assolit els objectius en ella fixats o si, al contrari, encara et queda camí per recórrer. D’haver-los assolit, la teva vida ja ha estat tal, i, per tant, només queda allargar-la fins la mort o arribar a la mort de forma més ràpida, però també més costosa. Si no és així, si no has assolit els teus objectius has de determinar si són suficientment importants per a continuar la vida o si, al contrari, eren unes fites trivials per les que no val la pena seguir endavant.

Quan els déus no són bons, la mort tampoc ho és, aquest és el cas del poble sumeri, a la mort no hi havia ni premi ni càstig, no existia per a ells un món més enllà.

Tot i no creure en el paradís o l’infern tenien la intuïció que l’ànima era quelcom diferent al cos. Sabien que el cos mor, en tenien experiència, així com de la seva descomposició i desaparició, però de la mort de l’ànima no en tenien cap experiència, per tant, creien que era immortal.

Ha estat un tema molt poc estudiat, tot i la gran lògica intuïtiva que mostraren els sumeris. En vida veien com l’ànima fruïa amb les sensacions que li aportava el cos, per tant, pensaven que en la mort l’ànima no sentiria, rés li podia aportar el que hi havia a l’exterior perquè els sentits, que feien aquesta funció, havien mort amb el cos; romandria eternament en un estat no-viu, un estat d’aïllament i de patiment perquè tan sols li restaria el que tenia a l’interior, records (bons i dolents) i patiria per ells, lògicament recordant els dolents, i també els bons, perquè, en fer-ho, veuria el que va ser i el que és (o millor dit, no és) un cop mort, s’enyora.

La mort és una etapa més en la vida, es continua existint en un estat no-viu i incorpori, on no es pot fruir, això és quelcom que s’ha de fer en vida, fruir-la, perquè en mort no serà possible.

Hi ha qui creu que s’ha de tenir molt valor per suïcidar-se, també hi ha la postura contrària, la d’aquells que ho veuen com la solució del covard per a afrontar la vida.

Però què en saben ells? si l’existència ha estat depriment, tan sols és una forma com qualsevol altra de posar-li fi, en aquest cas no és ni valor i covardia, tan sols poca paciència.

En el cas de dur-se a terme enmig d’una vida fruïda i reeixida on algunes fites han restat sense assolir-se, només es tracta d’un acte inconscient i irreflexiu que, per tant, tampoc es tracta de dir si és valor o de la manca del mateix.

En canvi, aquell que es suïcida després d’acomplir tots els propòsits que s’havia fixat en la vida, no demostra valor, sinó poder, el poder de ser el propi déu, el demostrar que si has dominat la teva vida de cap a fi, també ho pots fer en la seva darrera etapa, i demostrar que vols i pots ser el teu propi déu per l’eternitat.

En aquest tema hi ha un cas no tant rar com es pot pensar en un principi, el d’aquells que ha pensat fredament en fer-ho i no ho ha dut a terme, he trobat, entre d’altres, les possibles raons següents:

- Aquells que no ho fan per por al dolor, a perdre el que tenen, a quedar-se sols. Aquésts són els que haurien de ser acusats de covards i no aquells que no es poden defensar.

- Aquells que no ho han fet perquè encara volen lluitar per aconseguir allò que s’havien proposat. Aquésts són els que haurien de ser anomenats valents i no hi ha ningú que ho faci, es tornen a enfrontar a la vida després de perdre una batalla important.

- I aquells que no ho fan per por a no morir i quedar en inferioritat de condicions física i/o mentalment, aquésts són els que sempre han estat valents, han confiat en sí mateixos, no temen perdre el que tenen, sinó que temen perdre allò que són i pel que tant han lluitat. Aquésts són els que mai tindran por de la mort, sinó a la minusvalia, els que s’han arribat a conèixer tant que no poden pensar a sentir-se d’una forma diferent. Són els que portaran sempre la mort dins seu i això els ferà ser diferents, perquè comprendran que la mort no és més que l’etapa final de la vida, i no l’esquivaran per por, sinó per ser ells mateixos fins on es tinguin com a tals.

No és un epíleg convencional ni curt, parlo de mi i d’aquesta part, de les influències que hem rebut ambdós en termes que s’ajusten a la forma de la resta d’aquest escrit, això sí, en primera persona.

A més d’idiota són un personatge inmers en les runes, s’han d’apartar una a una per arribar, a la fi, a una part que impedeix avançar més, impedeix veure si al darrera hi ha quelcom més o no, només s’entreveu una dèbil claror, segurament no ho sé ni jo mateix perquè he estat jo el que s’hi ha submergit i, en definitiva, la meva vida com moltes altres, no és més que un munt de runes.

Vaig escriure un cop que la vida és com un camí de roses, que sembla molt maca però quan t’hi acostes, et punxes. Amb el temps s’aprenen coses, s’aprèn a viure, s’aprèn a agafar aquestes roses sense punxar-te, les has de conèixer, has de saber i recordar a cada moment quantes són les seves punxes i on són aquestes, només així les podràs anar apartant del teu camí sense ferir-te, tallar les que et molestin i agafar les que més t’agradin, és la vida, un camí de roses.

Vaig descobrir que el romàntic Schlegel ja havia definit la meva forma d’escriure gairebé 200 anys abans de que ho comencés a fer. No vaig posar el nom de llibres diferents, sinó de parts d’un mateix llibre, una sola obra que es va desenvolupant. Cal sortir-ne, prendre’n distància i tornar-hi, perquè si no, s’esgotaria en ella mateixa.

Aquesta distància em permet no repetir el mateix parlant del mateix, ho vaig completant i desenvolupant a mida que faig el mateix amb la meva ment, li aporto nous coneixements i la faig evolucionar.

El llibre es va completant cada cop que algú en fa una crítica i jo m’hi torno, cada cop que s’afina més sobre un tema, saber si hi haurà una cinquena part serà només qüestió de temps i de distància.

Es pot veure com la meva crítica a la raó s’ha tombat vers la forma de viure de la gran majoria de persones, i és que potser és millor fer adonar a la gent com viuen abans de fer-ho del perquè. Segurament el major poder per convèncer és el diàleg, els escrits només provoquen reaccions o, segons les escriptures, anti-reaccions.

La meva filosofia no té el seu fonament en un déu o en una causa exterior a l’home, sinó en ell mateix, la causa principal és ell, la ment i el cos. El cos condiciona molts cops el que regeix a la ment. Aquést home de qui parlo no és un home abstracte, conceptual, no, és aquell home concret (almenys en teoria), que és, o pretén ser, individu.

Vaig de negre perquè és el no-color de la nit, l’absència de llum i de colors evita les distincions per l’aspecte exterior, a la nit compta el valor que duc a dins, no el que aparento a l’exterior. No vull proclamar una igualtat de drets ni cap utopia d’aquestes com les mateixes oportunitats per a tothom, ni molt menys, només vull que cadascú surti endavant per ell mateix, pel seu poder interior. Aquell que no val, no val de dia ni de nit, però de dia pot aparentar valer o potser seran els altres que li donaran aquesta aparença. Però aquell home poderós que durant el dia és marginat per enveges o per ser diferent, hauria de poder ser més que els altres, almenys durant la nit.

I aquí finalitza aquesta quarta part, demanem marxar en ordre i silenci dels seus seients, no diguin rés, pensin, visquin i després ja tindran temps per criticar, si no és així hauran aprofitat millor el poc temps que els ha quedat.

"Pues éste es el principio de toda poesía: anular el curso y las leyes de la razón pensante-razonante y volvernos a poner de nuevo en el bello desorden de la fantasía, en el caos originario de la naturaleza humana, para el que no conozco hasta ahora ningún símbolo más bello que el hormigueo multicolor de los antiguos dioses."

Friedrich Schlegel, Poesía y Filosofía