Això no és un recull final del millor que crec haver escrit fins al moment, tan sols és una parada, un descans, encara resten a fer dues parts més per a assolir les sis parts, i una setena que no tanqui el cicle, tot al contrari, que serveixi per a deixar les portes obertes a modificacions, continuacions en altres direccions... tot això forma dos nombres mitològicament màgics, sis i set; l’un, el primer, símbol de la bèstia imperfecte, el segon, aquell que representa la perfecció divina; van seguits, no els separa rès, però són contraris entre ells, vist racionalment, perquè de la seva unió s’en desprèn una sensació aclaparadora de poder indefinit i perfecte, que no tenen per separat.

Ingenu de mi quan vaig creure que un llibre podia esdevenir una obra acabada i completa en poc més de trenta pàgines, per això, la primera part del Nightowner’s Book va acabar com això, una primera part que serveix d’introducció i iniciació d’un tema que aniria evolucionant amb el temps.

Amb la segona part, vaig provar de donar consistència al Nightowner, exposant els seus orígens per fer veure que pot ser quelcom més que una fantasia, arrodonint alguns punts, no completant-los, perquè això només ho podrà fer el temps, com va succeir en part a l’Idiotou Dogmata, les ensenyances d’un idiota. Títol clar de la tercera part en una primera mirada però, no en pensar-hi una mica; què pot ensenyar a la societat aquell que no hi és del tot integrat al seu interior, que només hi comparteix (o prova de compartir), l’espai que ocupa? què pot ensenyar aquell que li repugna veure el que hi ha al seu voltant? Amb una paradoxa com aquesta, arribava la fi de la radicalitat, el mite ja tenia una història i uns orígens versemblants, tenia coses i fites per les que lluitar, tenia creences pròpies, tan sols li faltava un toc realista, descendir una mica el nivell de la radicalitat i fer possible la seva vida enmig de la societat. Això serà mostrant la diferència entre un idiota de la vida i un marginat de l’existència.

Són fragments, són cites, són contes, és, en definitiva, un repàs unificador d’idees i temàtiques, que no intenta canviar el que ja està escrit, perquè és escrit de forma seriosa i meditada, i ja no es pot canviar el sentit, sí fer alguna modificació per unificar-ho una mica tot, o adobant errors.

És un pas per les idees, és un pas per la seva evolució, és un pas per la visió del Nightowner.
 
 

A part dels mites nòrdics, xinesos i d’altres que uso per als meus aforismes o exposicions, n’he creat un de propi, base de la formulació del Nightowner: la Nit. És cert que perd part de la seva qualitat de mite en el moment que tothom veu que existeix, però no tothom ho veu tal com apareix en aquests escrits. Una visió contrària al que tothom té com a falta de llum diària, però el que la gent no recorda és que en la majoria de mitologies, el dia no és rés més que quelcom que surt de dins la Nit, un subproducte d’ella, una acció que generalment és provocada per la intervenció d’algun déu important per a donar-li una consideració especial. M’agrada retornar als orígens oblidats i donar-los-hi forma, transformant la fosca immensitat de la Nit en una gran pantera negra, que, amb el seu ull, ens recorda que vigila constantment, fins i tot quan comença o finalitza el dia, amb el seu ull que es mostra a cops enfadat, a cops expectant, a cops enèrgic. Se l’ha anomenat Lluna, Inanna, Mani ..., però el cert és que sempre ha estat un qualificatiu femení que ens invoca la imatge maternal i protectora. L’altre ull el manté tancat, està mig adormida, i és que, en ella, el temps perd part del seu sentit, corre a la velocitat que nosaltres triem, amb un límit, la sortida del sol.

Qui no s’ha quedat expectant els reflexes de la llum sobre el pelatge negre de la Pantera i n’ha parlat anomenant-los "estels"?

Quan la nit es fa i l’ull de la pantera il.lumina el món que tenim com a real, aquést es transforma esdevenint un món sense límits que es puguin percebre, llavors, les distincions seran bones a l’interior d’un mateix, cadascú serà qui vulgui mentre cregui que ho pot ser i, el més importants de tot, cregui en ell mateix, en paraules d’Emerson: "La confiança en un mateix és el primer secret de l’èxit", mentre que en el món diürn governat per la raó, un només és el que el deixen els demés, les aspiracions resten reprimides, extingides dins quelcom anomenat "esperança" que també es pot arribar a reprimir tot i que molta gent pensi que és el darrer que podem perdre, és fals, es pot veure reduïda a la ment humana com al "somni", on la força interior que creia que allò mantingut amb l’esperança podria esdevenir realitat, desapareix i en resta tan sols el seu record.

No tinc als mussols com a representants de la mínima raó que resta i ha de restar durant la nit, prefereixo als dos corbs de Wotan: Hugin (coneixement) i Munin (memòria), corbs que li porten la informació al pare dels Asos i creador, déu principal que, entre d’altres representa al coneixement i la saviesa; va donar un ull i va morir per ressuscitar posteriorment a canvi d’aquests atributs. Un sol ull que anomenem Sol, símbol diürn, racional, que no és total durant el dia, ja que, al seu davant, hi trobem les àligues que planegen recordant que sota l’ull de Wotan segueixen existint, tot i que ho fan reprimits, els sentiments (pels tibetans, l’àliga representa la duresa de la vida, la bellesa i l’orgull, i que és l’únic animal que pot mirar al sol directament sense cremar-se els ulls).

Així, ni la nit és purament irracional, ni el dia mata totalment als sentiments, però sí que hi ha un predomini de l’un sobre l’altre, i la societat occidental està avesada a viure de dia.

L’ull de la Pantera desperta l’instint humà, la part animal, irracional i instintiva que s’amaga dins nostre, que fa amagar Wotan, per això de dia no es poden mostrar plenament els sentiments, mentre de nit la pantera té cura que la racionalitat no superi l’instint i que, aquest faci el seu camí, quan sinó pots fruir del teu cos, de la teva ment i de les sensacions que els envolten a tots dos? quan pots estimar sense que els demés et mirin malament? i quan és que pots cridar i sentir que no et responen?
 
 

(...), cito a la intuïció per a què es col.loqui al lloc de la raó, sense negar a aquésta darrera, al mig del camí que ens portarà a l’aprehensió i posterior comprensió de la vida, comprensió que ha de ser determinada i concreta, pel que no tinc cap problema per a què la raó retorni al seu lloc com a mètode de coneixement. Aquésta intuïció és un tant menys precisa que la descrita per Bergson, però no és tan mística com l’usada al budisme o altres mitologies orientals per a arribar al coneixement partint de la buidor psíquica i elevant-se per sobre d’un mateix; tampoc l’he col.locada al bell mig de les dues concepcions, però sí que manté punts de contacte amb les dues, en els dos moments citats, aprehensió i comprensió.

Tinc el convenciment no provat, però sí intuïtiu que la mateixa intuïció no és rés sobrenatural ni d’éssers superiors, sinó que és part del cervell humà, ja que, des de petits, ens han ensenyat a programar-hi uns camins determinats a través de les neurones mentals i usar-los per a pensar-ho i racionalitzar-ho tot, el que no ens han ensenyat és que potser el cervell ja té (o es fa) uns altres camins pels quals s’estalvia de fer una gran volta i passar pels camins dels bancs de memòria que hem de travessar si volem saber quelcom; és a dir, que hi ha un camí igualment vàlid per al coneixement, però que no ens han ensenyat a usar-lo, sinó que ens han determinat a usar la lògica per a tot, i, enlloc d’estar avesats a captar la informació que ens subministra la nostra intuïció, la deixem de banda i passar per sota les categories i camins que podríem haver salvat.

(...) actualment, les úniques emocions que hi ha, són les que es refereixen a "lluitar" per possessions i béns, que, en definitiva, és "lluitar" per un futur sense complicacions i descansat, quan aquesta lluita hauria de ser per a viure. Cadascú és diferent als demés i té (o hauria de tenir) la seva pròpia concepció del món i de la vida (de l’existència en la majoria de casos, ja que han acceptat cegament la vida còmoda i descansada com milions d’homes contemporanis i passats). Sabem que el món no el podem canviar, i tampoc ens hauria d’interessar fer-ho, ja que el que ens interessa som nosaltres mateixos i el que ens envolta; no serveix de res canviar (en cas de poder) la vida i el món d’aquells que no afectaran la nostra vida. El que sí podem canviar és a un mateix i al microcosmos que l’envolta per poder viure l’existència tal i com somniàvem, si no ho fem així, la nostra vida no serà tal, doncs no la podrem considerar totalment nostra, el que sí ho serà, és l’ideal que en tenim d’ella, però no la vida mateixa, ja que aquésta serà tal i com la voldran els demés, (...) la nostra vida ha de ser això, nostra, i, per tant, feta al nostre gust, viscuda per nosaltres i programada i dirigida pel mateix que la representa sense deixar que hi intervinguin directors, guionistes ni productors per molt bons que siguin.
 
 

És una idea de la mort com al darrer pas de la vida, no com a la seva negació, sinó que, en realitzar-s’en la darrera fase, s’acaba d’afirmar a ella mateixa plenament com a vida, perquè ha mort, i pot ser amb orgull o covardament, pots estar-hi preparat o no, però si aprens a viure, has d’aprendre també a morir.

Els humans tenim un problema, podem intuir què és la mort però no podem saber racionalment com és, ja amb la imaginació costa, sobretot si no és a través de cap religió, perquè no estem acostumats a pensar, imaginar o sentir rés si no es refereix al que tenim, la vida; fins i tot podem imaginar-nos el moment de la mort, però no després, almenys tal i com som a la vida, doncs hem comprovat que els cossos resten en aquesta dimensió i s’hi podreixen; cal pensar llavors en si hi ha una ànima que transcendeixi al cos i que, al moment de la mort, s’en separi i segueixi la seva existència amb independència del cos; avui en dia és el que veiem més normal, i és lògic, la majoria de civilitzacions antigues creien en un mon després de la mort, uns incloent el cos dins el traspàs i altres no, perquè com he dit abans, no podem imaginar l’ànima viva que ens diferencia dels éssers inerts sota la forma de la mort, però si hi posem atenció, veurem que no és tan clar: què ferà l’anima sense poder guiar-se pels sentits? actuar per intuïció, potser és després de la mort que hi ha el món de foscor on ni la raó ni els sentits funcionin, tan sols aquesta intuïció tan preciada per mi? qui ho sap, el que sí sabem és que sense les religions no ens podríem imaginar la mort junt al misticisme i misteri que l’envolta, però això no és negatiu, tothom necessita un déu, propi o comunitari, més definit o més abstracte (John Locke: "la idea de déu neix de la reiterada acció educativo-religiosa de la societat, en especial dels pares, sobre el nen.", R.Tagore:"Déu ha creat l’home, i per a agraïr-lo-hi, l’home ha creat Déu."); però el cert és que tots duem un déu a dins, a alguns els han convençut de que no és tal i com ells pensen, sinó que és com els diuen que és, altres prefereixen anomenar-lo consciència i uns darrers l’anomenen ètica. (...) també el Nightowner té una veueta interior (...) el seu déu no és com el de la resta, més aviat és un déu marginal i marginat del dels demés.

(...) per a ell, el seu déu és aquell que li dicta la resposta a cada situació corresponent a un món totalment just, aquest déu compensa i contraresta la força de l’instint que el portaria a actuar segons la seva naturalesa, tot i això, no és dins d’una societat perfecta i, per tant, cal estriar què es pot fer i què no, però sempre pensant què és el millor per a ell, perquè en definitiva, és diferent a la resta de la societat que l’envolta doncs, almenys ell, no s’hi sent integrat per dues raons, la primera és perquè s’adona d’aquesta diferència respecte als demés i, per tant, es sent amb dret a actuar i a prendre una direcció diferent a la resta de la societat, i la segona és conseqüència de la primera, ja que, en fer efectiva la seva diferència, és rebutjat i marginat pels que l’envolten, perquè també ells el veuen diferent a sí mateixos, no va en grup ni és comunista, sinó que es reafirma ell mateix sobre la seva pròpia individualitat i el seu egoisme, ambdós productes del seu orgull propi, i com tots tenen la idea comunista que tothom ha de ser igual i ha de donar per igual, tot i que només permeten que se’ls anomeni capitalistes i lliberals, i com la societat ha estat creada per a suavitzar l’egoisme de cada individu, entre d’altres, si no li pot suavitzar, li haurà de reprimir i/o exterminar.

(Veure l’evolució d’aquesta idea en les parts següents)

El Nightowner sap dependre de sí mateix, no necessita dels demés que l’envolten, sap lluitar i progressar per arribar allà on ell vol i no on volen els altres, per això no els permet intervindre en la seva vida, com tampoc els vol quedar a deure rés, perquè, tot i que té consciència de la seva existència i de les seves qualitats, sap que no hi ha de comptar, no se n’ha de refiar, perquè sap perfectament que no pot estar segur de les idees i intencions de ningú i aquést no és ell mateix. A més, qui no assoleix les seves fites per a ell mateix, no assoleix les seves, sinó les dels demés (...).

(...) no m’agradaria donar la idea radical d’un marginat social, el Nightowner pot estar dins la societat, és més, fora d’ella li seria molt difícil assolir els seus objectius si aquésts no es refereixen a fer una vida retirada. Se l’ha col.locat i destinat a existir dins un sistema, una estructura, i se li ha "insinuat" que ho ha de fer igual que ho fan els demés i que així assoliria la felicitat somniada, el que no se li ha dit de cap manera és què ha de fer si la seva felicitat somniada difereix d’aquella cap a la que l’han provat de dirigir, (Erasme: "la felicitat consisteix en ser el que un és). El Nightowner haurà de lluitar per a que la seva individualitat superi la pressió de la societat, l’esperança d’enfrontar-s’hi directament i guanyar és nul.la, són més i, units, tenen molta més força que ell sol, i si no es resigna, haurà de confiar molt en ell mateix per a arribar a ser el que vol ser. A més, caldrà que aprengui a lliurar-se de la pressió dels demés, per a això, tot i que es pugui considerar interiorment millor que els altres, no buscarà manar sobre els demés, seria la seva pèrdua, s’integraria a la societat davant la que es volia diferenciar.

Si el mal és determinat per un déu, es sumen als límits imposats per la societat per a evitar que te n’allunyis poc i més superficialment que interiorment, uns altres límits per a la teva llibertat, saps que mai serà total, tan sols has d’arribar al grau de llibertat que hagis escollit, i, per a això, cal que els límits del be i del mal siguin determinats per tu mateix, però només en el que es refereix a la teva persona, no pots fer que els altres acceptin els teus límits perquè els has creat pensant en tu i no en els demés, si no ha estat així, hauràs marcat uns límits dins els que ja tenies fixats per la societat, i així, no la superaràs en assolir la teva fita, has de fixar-los allí on desitgis, i no allí on et deixin, pots arribar-hi i ésser un Nightowner o no, i convertir-te en el bufó més estúpid de tota la història.

El Nightowner viu a les ombres de la nit, passa sense que es noti que ha passat, només així no podran seguir-lo, és solitari perquè així no haurà de desconfiar dels companys de viatge i no el faran girar allí on tots els altres volen girar.

El Nightowner viu de nit, perquè és allí on els altres no es fixen en ell, perquè ni volen ni poden, la desprecien i no la comprenen.

El Nightowner té el poder, perquè es té a sí mateix i com a individu diferent dels demés, mentre els que l’envolten no es tenen del tot a ells mateixos, deuen i depenen part de sí als que l’envolten i al revés, no podran definir-se una identitat pròpia, sense la qual, l’orgull que la protegeix és inútil i es perd amb poc temps.

El Nightowner mira enrera per a aprendre dels errors, però mai canviaria el que ja està fet, una raó és perquè viu al present i no al passat, i una altra és perquè en aquell moment, el que va fer estava bé, i no es pot jutjar des d’un altre context el que va creure bo en aquell moment on era llavors, el que sí pot fer i, en definitiva, fa, és observar i aprendre del passat.

En definitiva, el Nightowner lluita per a viure la Vida i fruir-ne tal i com ell desitja per a sí mateix, no com ho fan els altres per a ell, lluita pel que l’afecta i no per allò que no ho fa, i ha après que si vol convertir-se en ell mateix, ha de ser diferent als demés que es conformen en poder ser el que els deixen ser.
 
 

Un Conte d’Ovelles i per a Ovelles

Hi havia una vegada una filera amb diversos ramats d’ovelles que caminaven pel Gran Camí de la Raó, un camí amb abundància d’herba, fresca i verda, els ramats del davant eren formats per ovelles grosses i maques, fortes i plenes de vida, i riques en llana, i no era sinó perquè menjaven tant com volien. En canvi, els ramats que venien després ja no eren constituïts per ovelles ni grasses ni maques, però tampoc passaven gana, menjaven el que deixaven les del davant. En aquests grups d’ovelles n’hi havia unes poques de negres i altres de tonalitats diferents al blanc, això sí, es mantenien al darrera del seu grup. Aquests grups feien tot el que podien per a complaure a les ovelles del davant, així s’asseguraven l’obtenció del menjar que sobrava, davant d’això, el pastor d’aquests ramats no deien rés, perquè també ell depenia dels pastors dels ramats del davant, fins i tot els gossos pastors feien el que els demanaven dels gossos del davant a canvi de poder jeure al seu costat. Finalment, hi havia diversos ramats d’ovelles més enrera, si així se les podia anomenar, perquè eren primes i lletges, dèbils i famèliques, i gairebé no tenien llana, fos quin fos el color de la seva llana, ja l’havien perdut, no es diferenciaven les unes de les altres, no tenien rés per oferir a canvi d’una mica d’herba, ja les hi havien pres tot, només menjaven quan feien molta llàstima a algun grup d’ovelles de les del mig, però no era un fet normal, fins i tot els seus pastors havien anat a servir a casa dels pastors del davant, i els gossos havien caigut morts i devorats per les bèsties que vigilaven a banda i banda del Gran Camí de la Raó. En aquést hi havia, de tant en tant, petits trencants que eren visibles i percebuts per poques ovelles, d’aquestes, una mínima part pensava en seguir pel trencant, i només una minúscula part d’aquestes es decidia a fer-ho. Si l’ovella en qüestió era dels ramats del darrera, ningú no li deia rés, les bèsties se la menjaven només sortir del camí, això si no queia morta de fam abans, eren poques les companyes que es dignaven a girar el cap per a veure-ho. Les poques que no morien o eren devorades, tornaven al cap de poc temps.

Les ovelles del darrera, en veure tot això, intentaven passar als ramats del mig, però sabien que els gossos pastors s’havien menjat a la majoria de les que ho havien provat anteriorment, la resta havia estat esclavitzada; volien creure que alguna s’hi havia integrat, però no s’en coneixia cap d’aquestes, la creença que era veritat, mantenia amb vida a la resta, i és que diuen que l’esperança dóna vida, de fet, era veritat, almenys en aquest cas. Si l’ovella però, era dels ramats del mig, la cosa canviava, ja que la mil.lèssima part de les ovelles que veien el camí provaven de marxar del grup, on s’hi trobaven prou bé, i les poques que es decidien a fer-ho tornaven enseguida en veure que les altres "companyes" es barallaven per les seves pertinences, que significaven menjar ofert per les ovelles del davant, altres tornaven perquè, en separar-se s’adonaven que no estaven acostumades a no viure en grup, a més, no eren prou fortes per sobreviure als atacs de les bèsties.

També n’hi havia que pensaven en passar als grups del davant, la majoria, però, era reprimida pels seus propis pastors que, recordem, depenien dels seus homòlegs del davant i havien de mantenir els ramats del davant intactes. Alguna ovella, però, havia aconseguit escapar-se i arribar als ramats capdavanters, si no tenia prou pertinences per oferir a les demés ovelles, era usada de criada sense pietat, si, al contrari, podia oferir a les altres ovelles una bona ubicació al corral o bé tenia privilegis entre les seves ex-companyes o un domini sobre elles, no es podia integrar al grup, però sí menjar la seva mateixa herba.

Si ja eren poques les ovelles dels ramats del mig que es decidien a prendre els trencants, moltes menys eren les que ho feien dels grups del davant, totes tornaven quan eren insultades i menyspreades per les companyes, així com atacades quan veien que marxaven, també eren poquíssimes les que volien anar més endavant, més enllà de la filera, els pastors ho impedien, ells havien d’anar al davant, volien que totes anessin al mateix pas i que disposessin de jerarquies, però sense grans diferències. S’explicava entre aquestes ovelles descontentes del davant que un cop hi havia hagut una ovella d’aquests ramats capdavanters que va marxar, prenent un trencant i marxant cap endavant, les altres li cridaven i li deien "idiota", en el seu primer moment va tornar entre les companyes convençuda pels seus crits, en un segon intent, va ser la por la que la va fer tornar un cop ja s’havia internat dins del bosc. Però quan ja creien que no ho tornaria a fer, va prendre embranzida per marxar ràpidament i no sentir les seves companyes i per no tenir temps per recular un cop s’hagués endinsat al bosc, als pocs metres, però, es va aturar i va començar a caminar lentament, es va adonar que les seves companyes encara cridaven: "idiota, torna", i és que havia pres un camí paral.lel al Gran Camí de la Raó que als pocs metres s’hi tornava a ajuntar, quan estava a punt de tornar-hi es va adonar que hi havia un petit i descuidat camí que ningú havia vist en molt temps i amb pas ferm i decidit hi va entrar, quan les companyes li van tornar a dir "idiota" ella va somriure i va fer que sí amb el cap, sense girar-lo i mirant fixament al destí que s’havia fixat.

Mai més s’en va saber rés d’ella, uns diuen que se la va menjar un llop abans d’arribar al bosc, altres que els qui se la van cruspir foren els propis gossos pastors i els més optimistes creuen que va arribar al bosc i que es va convertir en la primera ovella salvatge, i és que a vegades, no es porta a la sang els gens del pare i/o de la mare, sinó quelcom més, la creença que no tothom és igual i les ànsies de llibertat.
 
 

(...) sap que, d’haver estat un líder, en aquests moment no tindríem un Nightowner com ell, perquè aquell qui és líder ja en té prou i no cerca cap alternativa, el que sí la cerca és aquell que s’ha desesperat, que té uns ideals a la ment però que ha errat al primer intent, ha errat en la tria del camí, i és que, quan ha sofert el desengany, es distancia d’aquells a qui seguia i imitava, distància que li permet examinar-los atentament, és en aquest moment que veu la veritat d’un líder, mana als altres el que han de fer, però els altres li manen el que ell ha de fer per a poder-los manar, és un cercle viciós on li comença a fer pànic tornar a entrar. Compren que no podrà manar als demés si no vol ésser dirigit pels subordinats, i que la única persona sobre qui té un cert domini real és ell mateix.

(...) i és que si no fos que tothom sap que els romàntics van desaparèixer fa molt temps, penaríem que encara en pot quedar algun d’aquests desesperats de veure com la societat reprimeix els sentiments per la força de la raó, i com l’individu no és més que una minúscula part d’aquesta societat. Els romàntics (...) són l’únic punt de referència que té el Nightowner per a fer-se a sí mateix diferent dels que l’envolten, l’heroi romàntic, aquell que viu pel seu honor i per les seves passions, aquell que s’ha format les seves idees i la seva força per superar als rivals, aquell que, tot i ésser solitari, necessita d’un lloc entre els homes per a viure i per a estimar. Veure això és el primer pas per a esdevenir realment un Nightowner, haver triat una desviació al camí que segueix tothom, una alternativa que no sigui només el mateix camí amb diferent decoració.

(...) pensa en lluitar contra tots aquells que s’havien aprofitat d’ell o que l’havien marginat, s’hi sent superior, sentiment que sorgeix d’imprevist dins seu perquè ha superat allò que els altres tenien com a impossible, però a més ha superat als que l’envolten, observa tots els lligams i limitacions d’aquells líders que pretenia igualar i veu la seva relativa llibertat, frueix de la comparació. Tot i això, sap que no és lliure del tot, perquè segueix dins la societat, la qual manté les seves normes, però s’ha allunyat de tots aquells que no volia al seu voltant, ha deixat de ser hipòcrita (només quan li convé ho és, però no sempre) com els que l’envolten.

(...) el que sap dels que l’envolten és que no són més que rates que creuen ser dracs al mig del cel, que l’envolten i es creuen els seus déus quan no són més que aquells que han dut al límit els valors que atrauen a la societat, i, per tant, que depenen d’aquésta per a la pròpia supervivència, es veuran marginats el dia que canviïn els valors o el dia en que hi hagi algú més representatiu d’allò que fins ara ells n’eren baluards, mentre que el Nightowner comença a revaloritzar en sí mateix allò que ell mateix sent com a bo i/o necessari per a sí.

El Nightowner ha après, ja quan pertanyia a la societat com a part d’ella, com és i com es comporta (...)encara que intenti passar desapercebut a la nit, sempre hi ha quelcom en ell que destaca, a més, no pot viure totalment aïllat dels demés, el destí el porta a relacionar-se amb els que l’envolten, i per a fer-ho es veu obligat a sortir de la foscor, del micro-mon que s’hi ha creat, cosa que ferà que es fixin en ell, en llur aspecte romàntic i diferent, i els valors col.locats en una escala que no reconeixen, és diferent a la seva.

(quan el veuran tal com és l’atacaran, dins uns límits pot mostrar-se hipòcritament tal com ho volen els altres, però no sempre, hi és aquí on haurà de lluitar). En el suposat cas d’haver de lluitar, el Nightowner no ho ferà al camp de la societat, a menys que es vulgui suïcidar, perquè tot i que no ha perdut la pràctica sobre el mateix, doncs hi viu a diari, els elements atacants són superiors en nombre, serà millor que s’esperi a ser als seus dominis, a la foscor, a la nit, on la societat, avesada a viure en la llum, es veu totalment perduda sense la raó, no sap caminar sense donar cercles o topar, perquè no han après a deixar-se guiar per la intuïció, es perden sense remei allí on la individualitat regeix dins cada un i no a l’exterior, on tots són diferents, les imperfeccions externes desapareixen, i amb elles les jerarquies i els ídols, no es poden refiar dels sentits ni de la raó, com tampoc tenen ningú que els porti allà on volen anar, i no saben usar allò que no han après a usar, ja és massa tard per a fer-ho, però a la nit ja no els poden ajudar sempre que es perden, els guies romanen a la seva mateixa situació, tant o més perduts que les rates, no veuen ni la flauta que duen als llavis, les rates es desconcerten, no saben cap on anar ni a qui seguir, (...) el Nightowner resta quiet a la foscor i observa l’espectacle, no hi ha ningú que li presenti batalla, i ja es cansaran de provar de trobar-lo enmig de la foscor, a més, no es diferencien pel seu interior, i exteriorment són iguals, per tant, s’hauran de cercar a ells mateixos abans de provar de buscar-lo.
 
 

Hi havia una vegada, un rusc d’abelles on feia poc que l’abella reina del mateix havia mort, aquésta havia protegit la seva cambra de les demés abelles impregnant les parets del rusc de tal forma que fóra impossible de pujar a les cambres superiors sense ajut de les altres abelles, i, normalment, estaven treballant i, en acabar, massa cansades per provar de fer rés.

Un dia, però, un grup d’abelles feu aturar a les que treballaven sense ordre, aquestes s’hi negaren en un principi, però en adonar-se que ja no tenien el control ni les repressions de la reina, s’aturaren, tot i que no massa decidides. La causa de tot això fou que aquell petit grupet d’abelles volia reorganitzar el rusc mentre no naixés una altra abella reina, i ocupar les cambres superiors sense fer diferències entre unes abelles i les altres, expulsant-ne les guardianes que hi devien restar. Però per a pujar-hi s’havien d’amuntegar les unes sobre les altres, doncs no ho podien fer per les parets. Les més valentes i impulsives foren les primeres a col.locar-s’hi, i per això foren les que quedaren a sota de tot, les que havien organitzat l’ocupació, prometeren que si les deixaven pujar les primeres, des de dalt ajudarien a pujar a totes les altres, i així pujaren les primeres. Quan hi entraren, les guardianes preguntaren a la primera què hi anaven a fer, aquésta va respondre que anaven a variar l’organització, i així fou morta per les guardianes; la segona, quan li preguntaren, saltà altre cop cap avall; la tercera, però, va dir que ella no anava a canviar rés, sinó a fer-ho veure, seguidament, les guardianes la conduïren a ella i a les companyes que havien pujat vers les cambres reials, les guardianes no havien estat educades per a dirigir, vivien per a lluitar, i deixaren manar a les obreres espavilades, a elles, però, s’uní la capitana de les guardianes, a qui sempre li havia agradat manar.

Les abelles que esperaven l’ajut per a pujar, es començaren a queixar, per a evitar una revolta, les que s’havien organitzar per a manar decidiren donar a les altres obreres la sensació de poder amb què es calmarien, això ho feren deixant que visitessin de tant en tant, i d’una en una, les cambres reials, a més, deixaren que es distribuïssin elles mateixes les hores de treball. A més, incorporaren la llibertat al treball, oferint l’aliment a canvi del treball, deslliurant-les de la tirania anterior que les alimentava per a què treballessin i no defallissin fent el seu treball obligat, fou un gran canvi de dalt a baix, o, millor dit, de baix a dalt.

Amb aquest gran canvi vers la llibertat i la democràcia (havien estat totes les abelles les que havien ajudat a pujar a les que ja vivien a dalt), no arribaren les promeses, però ja hi estaven acostumades. Així, es va tornar a funcionar de nou, la cosa marxava bé, canviant directament el treball pel menjar, les abelles treballaven més i menjaven en proporció, a excepció de les que, per una raó o una altra, no podien fer-ho o no al mateix ritme que les altres, aquestes no obtingueren tal menjar, això suposava debilitar-se i poder treballar cada cop menys, a més, les filles havien de treballar per a mantenir tota la família, i com no podien, també es debilitaven, i així s’anaren creant diferents grups d’abelles. Tot i això, la producció va augmentar, mai s’havia vist tanta mel i tanta cera en aquelles quantitats.

Un dia, però, una abella no massa decidida, pel que en l’ocupació s’havia quedat a dalt, amb les ganes de manar i les de dalt li havien tancat les portes davant seu quan era a punt d’entrar, es va enfadar, no es va moure, va guardar-s’ho dins, i des de llavors s’havia anat engrandint mica en mica l’odi del seu interior fins que va decidir protestar. Ja tenia fama de fer les sortides en solitari quan les altres ho feien en grup, un dia, però, s’allunyà encara més de les companyes, amb sort i insistència, trobà un gran camp de flors, en tornar al rusc, però, no ho indicà amb el ball tradicional, se n’havia inventat un de nou. No la pogueren castigar perquè, de fet, els havia indicat on era el camp, que és el que, en definitiva, se li havia demanat, després d’això les altres no se li acostaven si no era del tot necessari, però a ella no li importava, seguia anant dia rera dia al seu camp, d’on obtenia més mel i cera que les altres, en venia una part i l’altra l’usava per fer-se una cambra, no tan gran com les del pis superior, però igual de maca o més, va suar, va patir, no va descansar per fer-ho ella sola, poques van ser les que havien ofert el seu ajut, i moltes menys encara les que ho havien fet de bon cor, però ella seguí sola. Un cop finalitzada, moltes es morien de ganes d’entrar en aquella cambra tan bella, però s’arriscaven a perdre l’amistat amb les qui no tenien ganes d’entrar. Feia molt que no parlaven amb aquesta abella aïllada, ja no en reconeixien el caràcter, la veien més madura, i restaven parades davant la seva obra; el que li importava a ella era que li agradés a sí mateixa, i quan ho va dir, la tractaren d’idiota perquè podria haver fet quelcom més gran, però ella era feliç amb allò i s’en sentia orgullosa, així com de ella mateixa; algunes abelles s’hi acostaren desconfiant dels rumors que es sentien sobre la seva crueltat, veieren que al seu voltant s’hi estaven bé i li proposaren de fer-se amb el poder que temps abans havia desitjat, era àgil i forta, i confiava en sí, l’aclamaren com la que realment podia salvar vides, i la convenceren de provar-ho. I pujà. Amb la gran obra que havia dut a terme s’havia tornat forta i poderosa, i no tingué problemes en derrotar a les centinelles, seguí vers les cambres reials, allí trobà a totes les que dirigien el rusc amuntegades en un racó, curiosament, la capitana de les guardianes no era al davant, sinó amagada al darrera. Començà a avançar vers el grup lentament, es fonien els crits de terror del grup i els d’ànim que venien des de baix, quan estava a pocs centímetres del grup sentí: "idiota", mai sabé si venia del seu davant o de baix, però la feu aturar en sec, veié que si ocupava el lloc de les dirigents, deixaria de ser una idiota, si no ho feia, podia tornar a baix i ocupar la seva cambra essent respectada per les demés (o temuda), mirà a les que tremolaven al seu davant, es retirà mostrant un gran somriure, i ocupà la seva cambra com aquella qui era.
 
 

Estareu cercant l’índex d’aquest petit tractat, doncs ja ho podeu fer que no el trobareu, és un llibre sense índex, sense bibliografia, sense parts, trenca la simetria que respecten les dues parts anteriors, però com a part sota el mateix títol, tracta del mateix, tot i que aquesta amb intencions diferents. Les anteriors parts pretenien exposar una moral, una forma de vida ideal i una crítica a la societat en general, aquésta pretén quelcom més definit però alhora més ambiciós: provocar, i no a la societat, sinó al lector individual que pugui arribar a llegir això, a despertar en ell el que ni sap que duu al seu interior, fer que s’aturi un moment enmig de la seva existència i que pensi si el Nightowner és pura fantasia o si en porta quelcom al seu interior; és més, que un cop vegi el que és i el que pot arribar a ser, decideixi i, sigui quina sigui la seva decisió presa, hauré provocat, si no un canvi de vida, almenys posar en dubte les pròpies bases morals que cadascú creu fortament fonamentades i que, de cop, t’adones que les mantens per tradició i per conveniències, no per convicció. I aquí apareix el dilema, entre el que et convé ser i el que t’agradaria ser i que saps que podries arribar a ser.

Quan una religió entra en contradicció, és que ha estat sotmesa a la raó. Una religió es sotmet a la raó quan ha perdut la fe, i una religió no és tal sense fe, no te raó de ser. Quan una religió es queda sense fe, és que la persona on residia aquésta no l’ha sentit veritablement dins seu? I és que l’ésser humà tan sols sent autènticament al seu interior el que és pròpiament seu, la seva pròpia religió, el seu propi interior que s’obre en i per a sí mateix, obté una forma per a facilitar al mateix individu dins aquesta religió i, simultàniament, l’individu penetra al seu interior. I és en aquest moment en que un sent que es coneix, no racionalment, sinó a través d’una intuïció que s’entreveu darrera un tel místic, un no arriba a saber el que pot fer, sinó que sent el que pot arribar a fer i a ser, sent el poder dins seu. Un poder tan gran que té la impressió que en qualsevol moment ha de sortir des del seu interior cap a fora i envoltar-ho tot. Després de sentir-ho mira a fora i nota que el poder l’envolta, com l’envolten l’aire i la immensitat del cel, sent que ell té dins seu quelcom d’aquests dos, com ho han sentit la majoria de les civilitzacions antigues que tenien com a déus principals els que representaven, dominaven o habitaven al cel. És el sentit del poder dels antics, i és per això que qui no mira al cel i clava els ulls allà on hi té els peus, hi fixa també el seu destí, qui no es sent lliure i poderós com una àliga que domina el cel, es limita a sí mateix. És per això que els que volen dominar el cel des de la terra no faran sinó mostrar-se com formigues que volen moure una gran muntanya, i és també per això que els que volen dominar la foscor de la nit i de l’univers amb la raó de la terra, seran esclaus de camins sense retorn que no porten enlloc perquè no surten de sí mateixos.
 
 

Algú em va demanar d’esclarir una mica l’egoisme del Nightowner, hi ha qui no entén la diferència entre aquell que dóna per a obtenir quelcom a canvi i aquell que ho fa per a sí mateix. La diferència recau, bàsicament, en que aquell que dóna esperant recuperar-ho, depèn dels demés, el seu poder interior s’exterioritza i es torna feble. En canvi, aquell que dóna per egoisme, segons el meu criteri, és aquell que ha pres una o diverses direccions, i la decisió ha de ser-hi conseqüent, i si ha de donar, i pot, per a què, al seu voltant, el cercle de poder que exerceix entorn de sí mateix, tot funcioni con ho ha de fer per a poder seguir amb la direcció presa de la forma que ha escollit, ho fa.

Potser algú es preguntarà com és que no he anomenat al meu "ideal" d’home quelcom així com Master o Lord of the Night, que és més típic, i és perquè connoten una possessió total de la nit, i això no és possible, almenys al meu ideal, doncs així com ell domina la nit, també és posseït per ella, això fa que no en sigui l’amo o el senyor, sinó l’organitzador, el dominador... és una relació recíproca envers la nit, cada un viu dins l’altre alhora que el té dins seu, només així trobem l’anomenat Nightowner.
 
 

Algú em va dir una vegada que parlant no arreglaríem el món, i jo em demano: qui ho vol en realitat això d’arreglar el món ell sol?

En primer lloc, des del moment en què es formula, ja és una empresa impossible de dur a terme per a un sol home, doncs n’hi ha milions que no pensen com ell i que no acceptarien els canvis que aquest home sol pretengués d’introduir, en segon lloc, i segurament més important, perquè hem d’arreglar el món? qui vol sacrificar la seva vida per a la resta de la humanitat? algú que no té massa autoestima si sacrifica la seva vida per als demés, i, si és així, pot servir al món algú que no s’aprecia massa a sí mateix?

Algú que vol viure, viu per la seva pròpia vida, que és el que pot sentir al seu interior, i no a i per a la vida dels demés; què haurien fet aquests "demés" per merèixer la dedicació total d’una vida que no és la seva, que no els hauria de pertànyer?

Potser l’han engendrat i per això deu la vida als pares? és difícil que els pares pensessin concretament en sacrificar-se i engendrar una vida, sinó que més aviat fou engendrat per a fruir criant-lo, per abstreure’s de les penes i els problemes que els envolten, o, fins i tot, per a sentir-se orgullosos momentàniament en la seva vida mediocre, elevar-se fins a la divinitat amb la creació d’una vida. Val la pena dedicar-los-hi la vida sencera?

Realment, s’ho val el donar la vida o dedicar-la a un govern, un país, que t’ha pres tot el que ha pogut i que ha viscut del teu treball? Es val el sacrifici per a una societat a qui donaràs la vida i l’únic que canviarà seran els seus líders (això si no els enforteixes amb la teva acció)? Val la pena donar la vida per aquells que no ho farien per tu? Val la pena... bé, millor deixem les sectes i religions a banda perquè qui sigui prou intel.ligent per a llegir això, entendre-ho i sentir-ho al seu interior, sabrà que els líders de sectes i religions que "sols" es preocupen de la ment i de l’esperit tenen més pertinences i béns materials que la gent que ho necessita de veritat, la gent que ha de treballar per a guanyar-se el menjar, i no els que s’aprofiten dels demés per a què els el donin.

No sé perquè he diferenciat sectes de religions, perquè vist d’una certa distància et pots arribar a preguntar si realment val la pena creure, ja que si creus en alguna cosa que et diuen que és bo per l’ànima i la ment, les reprimeixes, així com a tu mateix, dones part de la teva vida i de tu per uns escrits o paraules, val la pena? t’han pres directa o indirectament una part important de la teva vida, del teu treball, del teu esforç, t’han pres la suor del teu front. S’ho val tot això donat a canvi de ser conduït enmig del ramat al llarg de tot el que t’han deixat de "vida" en el que anomenen "llibertat"?

Creure o no és una de les poques tries que podem fer, ser esclaus o no n’és una altra; mentre que la societat on vivim, el seu govern i les seves persones no les podem escollir; podem anar-nos-en a una altra, però això voldria dir que no som prou forts per a enfrontar-nos amb qualsevol cosa. A més, allí on anem hi haurà una societat i un govern que tampoc els haurem escollit. Es poden elegir els governs, és veritat, però sempre seran això: governs que ens governen, condueixen, i ho fan a través d’un camí ple de tanques que hem d’anar saltant, i, en fer-ho, es va desprenent de nosaltres allò que ens cal per a sobreviure com a individus.

Potser ens hauríem de demanar: val la pena viure? la meva resposta és afirmativa a menys que la nostra vida no la fruïm nosaltres sinó els que ens envolten, perquè, com ja he dit en alguna altra ocasió, la meva vida és meva per definició, tot i que la societat no ho cregui així i entengui que la meva vida no és només meva sinó que n’hi ha una part des demés pel sol fet de viure amb ells, però no sóc jo qui ho ha escollit, m’hi han deixat i encadenat, m’han ensenyat de forma que n’hagués de dependre absolutament i, a més, he de pagar per això.

Val la pena esforçar-se a ser diferent, a guiar-se per un mateix, a ser un mateix amb tots els entrebancs per part de la societat, del govern, de les religions... i el que això suposa per fruir al màxim de nosaltres mateixos i de la nostra pròpia vida? aquesta resposta no la puc donar, això s’ho haurà de respondre cadascú segons el seu apreci a la vida, les seves ganes de fruir-la, la mesura en què depèn de la societat, la por que li té a la mateixa... i preguntar-se: Val la pena (viure)?

En un univers paral.lel al nostre, en un món paral.lel al nostre hi va haver un holocaust nuclear, la raça humana es va extingir junt amb la majoria d’espècies animals i vegetals, només varen sobreviure aquells que es trobaven en llocs on no va arribar la radioactivitat, o algunes espècies de gossos. D’entre els gossos, la selecció va estar dura i cruel, als salvatges no els va afectar, ni s’en varen assabentar i, segurament no ho faran mai. Els gossos més o menys domèstics varen tenir diverses conductes: aquells que pertanyien a algun religiós devot moriren amb llurs amos perquè creien en ells fins i tot un cop morts, i restaren al seu costat, la radioactivitat els va afectar per la proximitat i moriren tots, no els va afectar, perquè moriren creient que allò era el judici final i que s’ho mereixien. Altres gossos eren vells i no els feia res de morir, tampoc tenien forces per fugir, varen restar tranquil.lament allí on eren esperant la seva hora. Alguns es varen tornar bojos, varen començar a córrer, a barallar-se, els que no moriren per ferides, ho feren per l’esgotament. Un cas curiós és el dels gossos pastors, poderosos tots ells, que, veient com les ovelles morien o corrien en totes direccions, intentaren ressuscitar les primeres i reunir a les segones, perquè el seu poder provenia del seu domini, sense elles no es sentien ningú, i així varen acabar, com ningú, morts per moltes i diverses raons degut a que no les conseguiren reunir.

Els gossos que quedaren s’organitzaren en grups segons els seus atributs, i crearen noves races, entre elles les dels Gossos Llestos i la dels Forts.

Hi havia però una raça de gossos prou particular: no eren els més forts, però n’eren bastant, no eren els més llestos, però també disposaven d’una bona intel.ligència canina. Així, podien arribar allí on no ho havien fet els Forts ni els Llestos.

Varen saber trobar una vall on la ràbia no hi va arribar després d’una gran lluita entre els Gossos Forts i els Llestos, i varen ser prou forts per a arribar-hi.

El curiós és conèixer el perquè d’aquesta fugida en comptes de cercar amagatall allà on eren. Tot va ser causat perquè havien sentit durant molts anys als seus amos com parlaven i predicaven de religions, mitologies diverses on d’una forma o d’una altra es deia que el judici o la lluita final era només el principi d’una altra vida, però ells ja estaven bé en aquella vida, i varen decidir per una nimitat deixar a una banda l’holocaust d’aquell món i cercar-ne un altre on les creences no poguessin destruir la vida, com havien vist allí ja dues vegades.

El que no sabien, però, és que havien entrat al territori dels Gossos Salvatges, que sota una organització jeràrquica, atacaven dia rera dia al grup de gossos que havien arribat, eren més forts i ho volien demostrar.

Molts dels gossos (que encara no tenien nom, eren una barreja de races i encara no coneixien les seves aptituds per a poder-se anomenar per alguna d’elles), moriren als atacs dels Gossos Salvatges, altres foren fets presoners, principalment els més dèbils, que s’havien amagat i s’havien perdut i quedat sols i indefensos enmig del bosc, altres havien sortit de la vall, on ja no hi havia res, i decidiren viure o existir com poguessin.

En poc temps eren ja pocs els que restaven i es preguntaven si serien aniquilats abans de tenir un nom propi, però es resistien a marginar-se o a fer d’esclaus, i encara menys a morir, havien fet un llarg camí, i no per res, perquè es podien haver estalviat el llarg i dur viatge.

Enmig d’aquest ja reduït grup de gossos n’hi havia un que des de petit havia estat maltractat pels amos i pels altres gossos, era dèbil i lleig, però el viatge l’havia enfortit, el seu pelatge havia crescut fort i sa, ja no era lleig, tampoc la bellesa ressaltava d’ell, però ja es podia veure sense ferir-se els ulls; veient-se a sí mateix cada cop que anava a beure al riu i recordant cada dia l’esforç major que havia fet per arribar amb els altres allí on eren, per no quedar-se fora del grup, per resistir als atacs, cada dia es sentia més orgullós d’allò en què s’anava transformant, va trobar també la confiança en sí mateix que mai havia tingut. Fins i tot havia après a fer allò que els humans en deien escriure i que pocs gossos sabien.

Un dia un altre gos va trobar algun dels seus escrits, el va llegir i en va quedar sorprès: eren idees elementals moltes d’elles, altres difícils d’aplicar, però totes amb raó. Ho va mostrar als demés. La llegenda diu que eren idees sobre aprendre a viure de nit, doncs els gossos salvatges només sabien atacar de dia, però que per a això havien de recuperar el seu instint perdut en els anys, perquè la forma que havien après de viure amb els humans només servia quan hi havia la llum del sol, no de nit. Per això s’hi resistiren en un principi, el deixar els seus hàbits de sempre era molt dur.

Mentre, els Gossos Salvatges s’havien anat civilitzant degut al contacte amb els esclaus, que ja havien creat la raça dels Gossos Esclaus, hi pertanyien per herència, i fins i tot els hi agradava.

Els Salvatges varen enviar un tractat d’amnistia amb el que deixarien viure a aquell grup reduït al seu territori, això sí, sota les seves ordres. I així ho varen fer, varen signar tots els gossos del grup en un prat neutral, però quan varen acabar es varen adonar que en faltava un, aquell de qui hem parlat abans.

Uns diuen que es va quedar adormit, altres que va tenir una idea genial sobre els seus escrits i que estava massa ocupat per anar a signar, altres que no hi va voler anar perquè no volia rebre ordres d’assassins ni de ningú, ell mateix s’havia fet fort i llest, i que el seu orgull no li permetia signar.

Sigui el que sigui, el cert és que, de nit, quan la lluna retalla amb un joc d’ombres i penombres els cims de les muntanyes que envolten aquella vall, algun gos ha pogut veure, des del poble de la vall, una silueta coneguda, una figura serena i tranquil.la que observa el poble llarga estona i s’en torna al bosc.

Les males llengües diuen que li agradaria ser un més del poble però que el seu orgull no li permet demanar-ho, aquells que el varen conèixer, però, afirmen que no és això, sinó que ho fa per sentir-se orgullós d’ell mateix perquè no va fer el que varen fer els altres; fins i tot comenten que si no haguessin signat potser serien més feliços, i es consolen llegint allò que els va deixar aquella ombra de la nit, allò que representava el que podien haver estat, una raça per sí mateixos, però ja saben que no ho seran mai, seran sempre súbdits d’una raça i descendents de la mescla d’unes altres dues, sempre els restarà l’ideal de formar aquella nova raça que han anomenat com a els Gossos de la Nit.

Qui ho sap, potser, amb el temps... però no crec que aquest final canviï substancialment.

Al llarg de la vida has d’aprendre a creure, a tenir fe: en tu mateix. Deixaràs que et guiïn uns papers escrits en un altre temps, un altre lloc, unes altres condicions, en contra de la teva voluntat, de tu mateix? si és així, que et vagi bé, potser ens retrobarem en una altra ocasió, jo m’en vaig, tinc pressa, he quedat per a viure la vida amb i per mi mateix.

Hi ha qui es demana què se n’ha fet dels idealistes, crec que es varen perdre fa molt temps, anys, enmig dels seus deliris sobre el gran esperit de l’univers, del tot, i no els tornarem a retrobar, ni es retrobaran a ells mateixos fins que no arribin a comprendre que l’únic esperit que compta, l’únic esperit real, és el d’un mateix, i que l’ideal més alt no és altre que col.locar al propi esperit davant l’univers i no sentir-se ridícul davant del mateix, com tampoc poderós, si no sentir-se individu, sentir-se un mateix. Perquè saps qui ets en realitat, i és aquésta l’única forma de tenir un ideal, el del propi idealista. Quan això s’entengui, ressorgiran els idealistes d’allí on són enterrats.

Perquè ens han acostumat a dormir de nit? perquè de nit és quan es desperten els instints que dormen de dia, la pantera que duem dins nostre, i la millor forma de controlar-los és evitant-los.

La vida pot ser molt pesada i avorrida, sobretot per als qui s’han quedat a la sala d’espera.

Existeix una adicció al món més devastadora que qualsevol droga, malaltia, plaga, perquè no et destrueix ni et mata directament, sinó que es va menjant poc a poc la teva ment, la voluntat i la vida dels qui la pateixen, i aquésts són molts milions. És coneguda per molts noms diferents i es presenta sota moltes formes diverses, alguns l’han anomenada fe, altres bona conducta, també ha estat citada com a devoció, fins i tot hi ha qui l’ha anomenat con l’adicció "al voler ser una persona normal". Com podem intuir, afecta sota moltes formes i en graus diversos, però bàsicament és la mateixa adicció amb els mateixos efectes. Ha arribat a ser tan comú que a la gent no li importa ja gens patir-la, perquè si la majoria la pateixen, la pròpia "malaltia" ajuda a ser-ne un més sense importar-los el demés.

Em pregunto si queda algú que realment senti la nit, no només que hagi après a fruir de les seves ventatges, sinó algú que sortint de casa miri al cel, cerqui l’ull de la Gran Pantera, somrigui i li piqui l’ullet; algú que senti com el drac que porta dins es belluga, algú que no tingui a la nit com a excusa, sinó que en ella es senti ell mateix amb el que l’envolta, algú que no s’espanti quan les ombres travessin pel seu davant, sinó que es vegi a ell mateix com a una ombra reflexada per la llum de la lluna, algú que, davant d’un bosc on la claror de la nit sigui dèbil, no el voregi, sinó que hi entri i deixi que els seus misteris s’apoderin d’ell, algun romàntic, algun Nightowner

És cert que la vida dóna moltes voltes, però si en un determinat moment la perds de vista i t’en quedes fora, corre a cercar-la de nou si no volts intentar de provar la teoria cíclica que diu que tot torna al seu lloc cada 28.000 anys, tot i que potser és certa, però em sembla que si ho esbrines, ja no estaràs per reprendre la vida allí on la vares deixar.

Perquè aconsegueixes coses per a tornar-les a donar? si les vols per als de-més, deixa que les aconsegueixin ells mateixos, només així seran seves en realitat.

Si la vida és una maledicció, què serà la mort sense els sentits ni la ment?

Mentre hi ha vida hi ha esperança, i què pots esperar de la mort? rés, perquè més enllà no hi ha vida ni esperança.

Aprèn quins són els teus defectes, si no els vols aniquilar o no ho pots fer, no ho facis, sigues un mestre en ells, converteix-los en virtuts, sigues-ne el millor, si no, t’aniquilaràs a tu mateix, romandràs en l’existència que no és més que una vida defectuosa.

Perquè els defectes han de ser defectes? perquè a algú no li agradaven i va imposar que fossin tals? perquè no convenen a la societat en conjunt? qui ho sap, el que sí podem saber és que aquell que vol arribar o ha arribat allí on volia per una característica pròpia anomenada pels demés "defecte", no ha de ser tal, almenys si es sent orgullós d’on i de qui és.

Vols ser profeta i alliberar als xais? encara que no et segueixin després a tu, seran lliures per tu, canviaran de pastor o restaran sense ell, cosa encara més perillosa, perquè ells encara no han après a viure així.

Vols ser el teu propi pastor? dons fes-ho sota una pell d’ovella, si no, et giraràs un dia i trobaràs al teu darrera un seguit d’ovelles descarrilades que es creuen que són com tu, però no ho són perquè, senzillament, no són tu.

Si a la Terra del Sol n’hi ha prou amb aixecar la mà i tapar l’element que enlluerna per a seguir endavant guiat per la mateixa llum que instants abans t’havia cegat, a la zona de la foscor la cosa no és tan senzilla, ni molt menys; has d’entrar-hi tantejant, l’única guia que hi trobes és el mateix que t’en ferà sortir i que, segurament, fins al moment de quedar-te sol amb ella dins la foscor, no havies conegut: tu mateix. No en tens prou amb la mà que abans havies col.locat entre la teva vista i el sol per a poder endinsar-te en la Terra de la Nit, et veus obligat a dur artilugis que il.luminin certes parts d’aquesta foscor desconeguda, tot i que sempre seran parts petites en relació a la zona que no es veu, amagada i protegida per les tenebres.

La teva ment ha d’ésser àgil i desperta, cal que recordis on és cada cosa un cop ho has deixat d’il.luminar i retorna a l’invisibilitat opaca i negra, si no, cauràs un cop darrera l’altre i acabaràs perdut en una terra de dolor i pena per a tots aquells que han fet com tu: entrar-hi negant els seus principis, aportant llum allí on els cossos tenen com a única protecció a la carència d’aquesta llum, i és llavors quan comences a témer la foscor, quan notes que, enmig d’ella, les coses es mouen al teu voltant, se t’apropen i tornen enrera per fer-te entendre que, per molta llum que puguis aportar a la nit, sempre hi restarà una ombra d’on no en podràs controlar els éssers que hi habiten, i tindràs por. Però hi haurà qui hi entri sense llum, perquè la seva guia no és a la mà, sinó dins seu, i és així, quan esdevé un de tants cossos que es sotmeten a la protecció de la foscor, que és acceptat a la Nit. Un cop dins només et cal intuïció, deixar-te portar per ella, donat que la vista i la raó hi són inútils en aquella terra.

Quina paradoxa que és la mort... et veus lliure de tot, de les pressions temporals, socials, existencials... però un cop te n’has alliberat, et veus sumit en l’angoixa de no tenir les pautes que tenies en vida, la concepció ha de canviar, ja no tens vida, tens mort, et trobes en una llibertat angoixant quan en vida cercaves

la llibertat angoixantment.

Temps era temps amb princeses, herois i castells, quan l’orgull i l’honor anaven lligats a la valentia, la destresa i la intel.ligència, avui en dia s’ha perdut algun d’aquests valors, d’altres han esdevingut defectes, i, dels restants, només són considerats vàlids quan un n’ha radicalitzar algun aspecte i se n’ha fet esclau.

Però és que hi ha qui fa de les seves característiques les seves virtuts, i hi ha qui concedeix que són defectes, hi ha qui creu que ell és com li diuen que és i hi ha qui treballa aquelles característiques que més li convenen i reprimeix les que li dificulten la vida, s’anomenin virtuts o defectes, per a ser tal i com ell vol ser.

El déu Kronos, un dels déus més poderosos que mai ha existit. Tots els altres han estat controlats i superats en alguns casos, el poder dels homes ha arribat lluny, però ni un home, ni un Nightowner ha arribat mai a superar el temps, cert és que s’hi han pogut adaptar, anar més ràpids o lents, o al seu ritme, cosa que li haurà permès de captar el temps intuïtivament, però només això; mai ningú no ha aconseguit fer variar les passes del gran déu Kronos, han pogut modificar l’espai, la matèria... però no el temps, que camina amb pas ferm, fix, segur i etern.
 
 

És el que molts s’han demanat, però jo crec que caldria demanar-se abans de què ens serviria conèixer la realitat. Jo crec que de poca cosa, perquè si no vivim en la realitat mateixa sinó en l’aparença, el que ens hauria d’interessar de debó fóra conèixer l’aparença, i no com es produeix aquesta, sinó què produeix.

Aprendre a dominar-la, a tenir-la sota control, a viure-hi en definitiva, perquè tot el que sigui voler viure on no podem és tan sols una utopia, una il.lusió que produeix angoixa. Aquell que conegui la realitat viurà angoixat perquè assimilarà la realitat a la veritat, i hi voldrà viure sabent que és quelcom impossible. És l’angoixa de la realitat, impossible de distanciar-la de les nostres vides un cop s’hi ha apropat.

I és per això que jo us dic que val més dedicar-se a aprendre a viure en l’aparença, cosa que poca gent sap fer, perquè no és la realitat, però sí que és la veritat, la de les nostres vides almenys; l’única vida que viurem serà en l’aparença i, a menys que aprenem a fruir-la, a viure-la, tan sols tindrem una existència real en l’aparença que no haurem conegut i una vida somniada en la realitat que pretendrem conèixer.

Si un ha d’aprendre a viure, i a viure defensant-se dels demés, ho ha de fer en l’aparença, perquè és aquí on rebrà els atacs, no en la realitat.
 

... pensareu que Nightowner és aquell que té una part nocturna predominant que la deixa en llibertat, que viu la nit, però no és tan senzill, per a viure la nit s’han d’aprendre moltes coses, t’has de preparar per a fer-ho, perquè no és tan sols canviar la llum per la foscor, no, és molt més, és canviar el teu sistema de vida, la teva visió sobre la mateixa, la teva concepció d’ella i la teva forma d’entendre-la, ja que no l’entendràs, la viuràs.

A més, no has de saber només que la nit és dins teu, no has de creure que només per això ja et pots considerar un Nightowner, sinó que, a més, has de ser conscient que tu li pertanys, que el teu esperit nocturn no és independent, ja que és una part de la nit, ets inmers dins la seva immensitat, de la qual només en tens una minúscula part dins teu. D’acord que ets posseïdor d’aquesta part que és al teu interior, però tu també ets posseït pel que representa aquesta petita part.

Tot això perquè és quelcom que mai podràs controlar totalment, és molt superior a tu, tot i que ningú no té dret a posar-te límits i tu mateix te’ls estableixis a l’infinit, voler tenir el control absolut de la nit seria voler superar l’infinit, seria voler superar allò que et mou, allò que tens a dins i que et configura, seria allunyar-te dels teus principis, seria, finalment, no entendre que tu pertanys a la nit i que l’únic que pots fer-hi és observar el seu poder, contemplar la Gran Pantera Negra i sentir-la alhora com rugeix dins teu.
 

Sembla que s’ha adonat que els romàntics són un estorb, que ells poden ser la poma podrida del cistell que faci podrir a les altres. Sempre hi ha hagut algun sector de la societat on es reflectís l’esperit romàntic: en l’antiguitat existien els pobles nòmades, els pobles dels boscos i de les muntanyes que no obeïen a déus ni a reis, només a ells mateixos, lluitaven per seguir així. Després vingueren els herois, i amb ells, els joglars, uns eren lliures per sí mateixos i pel que representava i els altres s’escapaven de la realitat recordant les gestes passades mentre vivien de forma diferent a la resta, no entraven en el joc d’amos i esclaus, ni en el de la cortesia de palau, ni en cap altre, tenien el seu propi joc que era la seva forma de viure, viure en la fantasia. Segles més tard els joglars canviaren de nom, s’instruïren i s’especialitzaren, eren músics, escriptors, filòsofs, que pretenien reviure les antigues gestes o, com a mínim fer reviure aquell esperit de llibertat, de victòria, de vida que representaven i que molts dels contemporanis duien dins seu, això es donà principalment a Alemanya, on l’esperit de llibertat, de sentir-se a sí mateixos com a un poble, una nació va ser el més important. Fou tan important que fins i tot se’ls donà el nom de romàntics, estimaven allò que sentien, i els urgia fugir de l’opressió social d’alguna forma, i en no voler fer-ho físicament perquè estimaven llur pàtria, ho feren mental i espiritualment renovant l’antiga èpica i l’esperit heroic.

Des que tenim consciència del transcurs del temps, cada cop es viu més de pressa, els intents de fer reviure el romanticisme moren més ràpidament, a l’Edat Mitjana els joglars duraren diversos segles, a Alemanya i a la resta d’Europa el moviment durà poc més d’un segle i mig, avui en dia aquests intents moren amb po-ques desenes d’anys, sinó, on són aquells que vestien de negre com la nit i vivien sota les seves pròpies normes? ara vesteixen segons la mo-da i viuen segons la norma de la resta de la societat: el diner. On són aquells que varen crear la seva pròpia religió, els seus propis mites per a poder ser diferents a la resta? a casa seva, explicant-ho als néts mentre fan el que tot avi sol fer. On són aquells que lluitaven per ser el que eren i tal com eren? han mort en gran part perquè ja no són qui volien ser, són algú altre, algú fet al gust dels demés.

En altres temps es va fer creure als artistes que depenent del resultat de les seves obres, s’acostaven més o menys a la divinitat, i això els feia ser poderosos; avui en dia quan més diners recullen és quan es senten més poderosos; el que no veuen, però, és que és un poder que prové dels demés, que per a aconseguir-lo han d’acatar els gustos d’aquells que els donen el poder, i això els fa ser esclaus d’aquells a qui creien que havien pres el poder.

La veu popular diu que es venen, però el que venen és la seva llibertat, el seu esperit romàntic.

Encara en queda algun de romàntic, algú que depèn només d’ell mateix, però si els reuníssim seria fàcil de comptar-los i, si esperem una mica, encara ho serà més, el romanticisme està morint. El moviment romàntic és a punt d’extingir-se, la tradició de cantar, explicar, escriure sobre la llibertat, la nit, els boscos encantats, els antics mites i herois, les tenebres, l’amor... mentre es sent el que es canta, explica o escriu. Diuen que es perd, però no és així, es mor. Ho està matant el parlar d’amor de qualsevol forma, sense sentir-ho, el canviar la llibertat i els herois pels conflictes socials, de la vida quotidiana, la melodia que et transportava mentalment, mística i misteriosa per sons sense sentit. De què serveix tot això si ja ho tenim? els problemes, els conflictes, el treball, la vida quotidiana a la llum del sol, de res. Quan es parlava d’aquells temes senties com quelcom dins teu fluïa dins teu que et portava a somnis i paratges èpics o exòtics, ara només es cerca una reacció vers el que hi ha, vers la realitat quotidiana. És curiós, però tot i la consciència de la seva agonia, encara no en puc fer un anàlisi final, de tant en tant encara es troben algunes sacsejades de genialitat romàntica, però cada cop són menys els que ajuden a fer aquestes sacsejades, fidels al romanticisme, però pocs i en vies d’extinció, insuficients per a fer sortir al moviment de la tomba on l’ha ficat la societat, tot i que encara podem apartar-li la sorra que li van llençant al damunt, això sí, cada cop són menys braços que han de fer un esforç més gran, però encara respira.

Hi havia una vegada una ovella negra que pastava enmig de les altres, o almenys ho intentava; es sentia diferent perquè el fet és que no la tractaven com a les altres: era la darrera en menjar tot i que es portava tal i com li havien ensenyat i com volia que ho fes el pastor. El cert és que la seva llana era més aspre difícil de filar, a més de negra i amb menys sortida al mercat.

Va passar així algunes temporades, fins que la fam i l’aïllament, a més de les bromes que havia de suportar de les "companyes" sobre el seu color i el seu comportament tant correcte que no la duia enlloc, la van deprimir. En abaixar la vista es va adonar que, apartades del grup en que ella havia estat sempre, hi havia, agrupades, diverses ovelles; unes eren negres i altres havien estat blanques, però en aquells moments estaven enfosquides degut al descuit, a la brutícia.

En aquells breus instants, va veure que aquelles ovelles havien estat com ella, diferents de les de la resta del grup i marginades, i que, segurament, aquell seria el seu destí.

Va acabar d’abaixar el cap i va fer unes passes vers aquell grup d’ovelles marginades, però de cop s’aturà, aixecà el cap i veié com les demés ovelles blanques i grasses del gran grup, la miraven pel damunt del llom i reien entre elles. Es va aturar de cop, en sec. Va aixecar de nou el cap. Al voltant seu les ovelles blanques i grasses. Al marge, el seu destí. Perquè?

Es va fer aquesta pregunta, la pregunta de qui li havia fixat aquell destí. Mentre, les altres ovelles havien parat de riure i l’observaven, també feien això darrer les del marge, totes estaven astorades, podia estar passant?

Es va adonar que qui li havia fixat aquell destí no ho podia fer, les ovelles, per molt blanques i grasses que fossin, eren, en definitiva, ovelles. A cap ovella no li havien donat poder sobre cap altra, sobre un igual, se l’havien pres elles mateixes, sense cap dret. Les ovelles marginades, eren això, marginades per les altres i per elles mateixes, cosa que les portava a ser inferiors, havien abdicat als seus drets. I el pastor, quin dret tenia sobre una ovella que havia matat de gana perquè no li servia per als seus propòsits?

Va ser llavors quan l’ovella va aprendre a mossegar, i a mossegar amb fúria, mai s’havia vist cosa igual, una ovella que no esperava el seu torn per a menjar i que, tot i essent negra, passava davant les altres, blanques totes elles, quan tenia gana.

L’astorament creixia dia rera dia quan veien com l’ovella negra seguia al mig del ramat, amb el cap tant o més alt que les altres. Estava passant, una ovella negra podia viure enmig del ramat, abans d’ella això només era un conte, un mite.

Els gossos que anteriorment l’atacaven per fer-la fora del grup perquè no tenia la mateixa utilitat que les demés, la van començar a respectar, alguns per les seves mossegades, altres, pel valor que desprenia per totes bandes. Entre el gran grup hi va haver discussions, moltes ovelles la despreciaven i la feien objecte dels seus insults i injúries, altres, poques, la defensaven. Aquestes darreres s’hi intentaren acostar, però ai d’aquella ovella que s’hi acostés sense previ avís!

De cop, l’ovella negra es va trobar que, enmig del ramat hostil, algunes ovelles no-anti-ovella-negra l’envoltaven oferint-li herba de la millor i el camí més planer. Tot i que no va abaixar mai la guàrdia, acceptava allò que li convenia, perquè s’ho havia guanyat a pols.

Expliquen que un dia es va aturar de sobte, i amb ella tot el ramat, diuen que va mirar cap allà on eren les ovelles marginades, un pensament va creuar els caps d’ovelles, gossos i pastor: estava cansada? havia mantingut un ritme massa alt i ara es donava per vençuda? voldria ajudar a aquelles marginades a tornar al ramat? però també expliquen que aquell va ser el primer cop que algú va veure somriure a una ovella. I seguí caminant. Des de llavors no va girar mai més el cap, ni el va abaixar si no va ser per menjar o beure.

Potser no és cert que va passar tot això, o potser no va passar així mateix, però el que és ben cert és que quelcom devia passar, perquè des d’aquella època la llana negra és més forta i sana, s’aprecia més. Fins i tot diuen que encara hi ha pastors que demanen permís a les ovelles negres abans de tallar-los-hi la llana.
 
 

Si la vida t’oprimeix, sembla tancar-se al teu voltant asfixiant-te, considera en primer lloc si és la teva vida que ho fa o si és la dels demés. Si és la dels demés hauràs de decidir si ets prou fort per enfrontar-t’hi o si deixaràs que et prenguin la vida. Si és la teva, examina primer si realment és vida o si tan sols és una existència. De ser així, existència, determina si l’has de fer durar més, però pel valor que té com a existència i el que ella representa en sí, no cal que t’esforcis massa, perquè seguirà el seu curs o s’acabarà, no importa gaire; si no, pots decidir-te a començar a viure, en aquest punt de la teva possible elecció, hauràs de crear els teus propis coneixements, pensaments i fites, pensa-t’ho abans de començar a viure la vida.

En l’altre cas, si és vida, has de veure primer si has assolit els objectius en ella fixats o si, al contrari, encara et queda camí per recórrer. D’haver-los assolit, la teva vida ja ha estat tal, i, per tant, només queda allargar-la fins la mort o arribar a la mort de forma més ràpida, però també més costosa. Si no és així, si no has assolit els teus objectius has de determinar si són suficientment importants per a continuar la vida o si, al contrari, eren unes fites trivials per les que no val la pena seguir endavant.